Tres ‘diògenes’ a la setmana
Amb l’arribada de l’estiu augmenta el nombre de peticions per netejar pisos amb brutícia extrema i grans acumulacions d’objectes. Les empreses de neteja traumàtica expliquen el que s’hi troben.
Divendres li van trucar des dels serveis socials del Prat de Llobregat. «M’han demanat si podem acabar de netejar el pis on dimecres es va rescatar l’Alejandro, un home de 46 anys que en feia tres que no sortia de casa i que vivia entre brossa», explica Antoni Valls, al capdavant de l’empresa SEO Experts, experts en neteges traumàtiques a Catalunya. Fa més de 20 anys que es dedica a buidar pisos de persones que acumulen residus i animals. El cas que es va destapar dimecres al Prat no el sorprèn. «És una cosa molt més habitual del que la gent es pensa», assegura.
Les neteges traumàtiques són aquelles en què hi sol haver associada una síndrome de Diògenes (acumulació de residus) o una síndrome de l’Arca de Noè (acumulació d’animals de companyia). «Són casos de brutícia extrema», explica Valls. A l’hivern se n’atenen dos o tres al mes per tota la geografia catalana. A l’estiu, tres a la setmana. No és estrany que en aquestes neteges s’hi trobin persones mortes. «Els cossos en putrefacció provoquen una olor insuportable que pot trigar fins a quatre dies a desaparèixer», detalla Valls.
Perfil dels afectats
Entre totes aquestes històries, hi veu elements comuns: gent que viu sola (i que vol viure sola) i amb edats superiors als 50 anys. «Jo et diria que són de 40 a 60 anys», afegeix Felipe Lezcano, un altre professional del sector (Vaciados Lezcano). «Veure persones joves és estrany. Si n’hi ha és perquè hi ha altres patologies: alcoholisme, drogoaddicció, problemes psicològics...», apunta Valls. I després es divideixen entre els que estan vius, i els que són trobats morts.
Aquest trastorn afecta tant persones amb recursos com aquelles que no tenen diners. «No fa gaire ens va tocar un cas d’una senyora que tenia molts diners. S’havia gastat 20.000 euros comprant coses noves que no utilitzava. La casa n’estava plena, no podíem ni obrir-ne la porta. I estava tot intacte: la bossa, els tiquets de compra i les monedes del canvi», explica Lezcano.
Impagaments d’ajuntaments
A aquestes empreses els casos els poden arribar per dues vies. «O ens truca la família de l’afectat o els serveis socials per a aquella gent que no té recursos ni ningú que se’n faci càrrec». Però a Valls ja no li agrada treballar amb els ajuntaments. «Paguen tard i malament», afegeix. Li va costar un any, diu, que els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i la
Llagosta li paguessin una factura. En el cas dels familiars, la dificultat és que l’afectat, si encara viu, s’hi presti.
«Si la persona no vol, no podem fer-hi res», diu Valls. «Els deixem un avís que hi ha risc d’humitats, plagues, incendi... perquè ho arreglin ràpid. És una bomba de rellotgeria», explica Valls. En alguns casos fins i tot es posen agressius. «Si l’afectat hi és present és molt difícil treballar: primer ho accepten, però quan ens posem a netejar es fan enrere, ho volen guardar tot i es posen violents: per a ells les seves coses són una cosa molt important», opina Lezcano.
Infeccions i caigudes
Els psicòlegs denuncien la falta de mitjans per fer seguiment a les persones que tenen aquestes síndromes
Valls explica que els familiars s’han d’apanyar per treure’ls de casa. En altres casos, els inquilins ja estan ingressats a l’hospital. Ho confirma la neuropsicòloga Mar Balagué, que se’n sol trobar casos a l’Hospital Moisès Broggi. «Solen ingressar per una infecció, o perquè cauen pel carrer i tenen un traumatisme, o són persones alcohòliques a qui es localitza al carrer en estat d’embriaguesa. La síndome de Diògenes la detectem a l’hospital quan parlem amb ells», assenyala Balagué, que també és membre del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Aquesta psicòloga remarca que les persones amb síndrome de Diògenes es neguen a acceptar que tenen un problema. «És la definició de la síndrome: ells veuen casos greus, però quan els mostrem el seu ho neguen», explica. És per això que és molt difícil aturar el problema. «Si els dones medicació, no se la prenen. Si els demanes que vagin al metge, no hi van», resumeix Balagué. ■