La Pilar, la mare dels punks de Barcelona
La mare de la Pa i el Boliche, bateria de Subterranean Kids, va acollir a Sant Pau, 15 el Dimoni, el Vómitos, el Réquiem i altres primeríssims punks de la ciutat. El lavabo del pis va servir transitòriament de local d’assaig per a Frenopaticss.
1988: el grup barceloní Subterranean Kids s’enfila a una furgoneta per fer una gira autogestionada de set concerts a Alemanya. 1988, després: la banda de hardcore torna a Barcelona amb una altra furgoneta, després que morís la primera, i amb 22 concerts a l’esquena a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Suïssa, Iugoslàvia i Itàlia.
En un d’aquests concerts, en una okupa de Berlín, hi va actuar Subterranean Kids amb Fugazi i NOFX. Per allà hi havia Dave Grohl, futur bateria de Nirvana, que un parell de dies abans havia tocat amb Scream a la mateixa casa okupada.
Subterranean Kids va formar part del cartell de dues de les tres vetllades de comiat de NOFX de Barcelona la setmana passada, 5.000 assistents per nit al Poble Espanyol. A causa d’aquest vincle berlinès, és clar.
Sense instruments
Boliche («Bolo, ara que soc gran», diu) ja era un personatge de la cara B de Barcelona bastant abans de ser el bateria de Subterranean Kids. Tenia 12 anys quan la seva germana Pa, més gran que ell, el va enrolar com a membre de Frenopaticss, grup punk de Barcelona que no és que no sabés tocar, és que al principi no tenia ni instruments. Visca la idea. Existien Último Resorte, Kangrena i pocs més. Cantava tant l’edat de Boliche que a l’Abracadabra, bar musical de clientela i política dissipades a Nou de Sant Francesc, no el deixaven entrar.
El Boliche (Barcelona, 1967) li va comprar una bateria a «un rockabilly del Poblesec» i entre ell i altres membres de la colla la van portar en metro fins a casa seva. Una dona va intentar llençar per una finestra del vagó un plat de l’instrument en resposta al fet que el Boliche comencés a picar un tambor. Les finestres dels vagons eren de guillotina i es podien apujar i abaixar.
Ja a casa. En un pis gran del carrer de Sant Pau, a la mateixa finca on la Pilar, la mare del Boliche, viuda, regentava una pensió. La majoria dels hostes eren fixos, persones que vivien allà. Una família estranya i llunyana que mai es va queixar del soroll de la bateria del Boliche. Igual que ell mai es va queixar quan la seva mare el ficava al llit de petit amb una bronca a Sant Pau de fons. Frenopaticss van fer dues actuacions i van tocar al quarter general del Víbora per a la filmació d’un episodi pilot d’una sèrie sobre Makoki, que no va prosperar.
Ah: la bateria del Boliche la va pagar la Pilar, 25.000 pessetes. Entre que el carrer de Sant Pau és al centre de la ciutat i que la Pa, ja morta, i el Boliche eren hospitalaris, sempre hi havia algun col·lega que picava al timbre i pujava. Sense oblidar que el lavabo del pis va ser un temps el local d’assaig de Frenopaticss.
Al principi eren els quatre punks que hi havia a Barcelona i voltants; després, més punks d’aquí i d’allà. Perquè la Pa viatjava i el Boliche va muntar un negoci de gravació de cassets de discos de punk i hardcore introbables a Barcelona. Si li queia a les mans un fanzín d’Estocolm o de Milà en el qual sortien deu direccions, a totes deu escrivia i potser cinc li contestaven. S’iniciava l’intercanvi i la compravenda de música per correu. Qualsevol escapada de col·legues a l’estranger també es traduïa en discos replicables. Les seves cintes eren or, unes d’elapés sencers i altres de «110 bandes en 90 minuts», segons les seves paraules. En va ser la base aquesta estructura informal de Patizambo Records, en què Subterranean Kids va publicar la primera maqueta (1985) i el primer minielapé (1986). Així que van començar a venir a Barcelona bandes estrangeres de l’estil, el pis de Sant Pau sovint va fer de refugi.
La Pilar flipava quan els seus fills li presentaven Xavi Shock, el Dimoni, el Vómitos, el Réquiem i Johnny Badges. Mare, aquest és el Vómitos. Però aviat va assumir les pintes i els àlies. Un dia estava comprant a la Boqueria i la botiguera li va dir: «Mira aquesta, quina pinta». «És la meva nora», li va respondre. Era Semolina Tomic, llavors la nòvia del Boliche. Anys després la botiguera en qüestió encara es disculpava davant la Pilar.
Cuinera de culte
Abans de la pensió del carrer de Sant Pau, la Pilar havia tingut una casa de menjars, també al Barri Xino, ara el Raval. «Era molt bona cuinera», diu el Bolo. Les seves truites de patates i les seves croquetes van arribar a estatus de culte en l’escena hardcore.
La Pilar va morir el 31 de març del 2020. La pensió, a Sant Pau, 15, va morir abans a causa de les exigències municipals de cara als Jocs Olímpics de Barcelona-92. Tampoc és que a la Pa i el Boliche els interessés mantenir-la: no era el seu punt fort. En qualsevol cas, a Sant Pau, 15 hi van passar coses importants per a la cultura popular de Barcelona.
La formació dels Subterranean Kids renascuts per als xous de NOFX la integren els membres originals Bolo i Mimo (cantant), el guitarrista Alberto Collazo (GRB, Loads, Raiser) i el baixista Álex del Pozo (Carpe Diem, Afraid To Speak In Public). Posats a fer, faran més concerts.
■
Un dia estava comprant a la Boqueria i la botiguera li va dir: «Mira aquesta, quina pinta». «És la meva nora», li va respondre la Pilar.