Justine Triet, la tercera dona que guanya la Palma d’Or
La directora francesa triomfa en la categoria de millor pel·lícula del festival gràcies al seu quart llargmetratge, ‘Anatomía de una caída’.
La Palma d’Or que ahir va guanyar Justine Triet gràcies a Anatomía de una caída, la tercera obtinguda per una dona cineasta en tota la història del Festival de Cannes –El piano (2001), de Jane Campion, i Titane (2021), de Julia Ducorneau, van ser les seves predecessores–, té un mèrit afegit. Hauria de valer per dos. Perquè, per una banda, serveix per recompensar una pellícula magnífica. I perquè, per una altra, el quart llargmetratge de la francesa s’ha erigit en vencedor malgrat tenir una competència ferotge, que ha convertit aquesta edició del certamen gal en una de les que més qualitat artística ha exhibit en els últims 20 anys, si no la que més.
Algunes de les pel·lícules que han acabat entrant en el palmarès en altres categories figuraven com a favorites a encapçalar-lo en moltes quinieles, i ho haurien fet de forma també merescuda. I entre totes aquestes obres magnífiques, en qualsevol cas, el jurat ha triat una pel·lícula impecable, barreja absorbent i intel·ligentíssima d’intriga criminal, drama judicial i, sobretot, implacable dissecció de les tèrboles dinàmiques que regeixen la vida en parella.
La banalitat del mal
Entre les favorites al·ludides sens dubte destacava el nou treball del britànic Jonathan Glazer, La zona de interés, que ha acabat guanyant el Gran Premi Especial del Jurat i, per tant, ocupant el segon lloc en importància del palmarès. És una pel·lícula de l’Holocaust diferent de totes les altres, i possiblement la més aterridora. Aquí, Glazer aconsegueix transmetre’ns l’horror inimaginable que es va viure a Auschwitz sense necessitat de mostrar-lo a la pantalla i, a canvi, apel·lant a un disseny de so esborronador i al vastíssim llegat cinematogràfic que les atrocitats perpetrades per l’Alemanya nazi han inspirat. La zona de interés parla de la banalitat del mal, la conveniència del mal, la tolerància del mal i el negoci del mal. I l’originalitat, la sofisticació i el rigor que demostra al fer-ho la converteixen en la millor de les pel·lícules presentades aquest any a Cannes, i en una aclaparadora obra mestra.
Cap de les altres decisions anunciades ahir pel jurat és indiscutible –cap decisió de cap jurat ho és, de fet–, però totes són dignes de celebració. El premi del Jurat concedit a La passion de Dodin Bouffant, del vietnamita Tran Anh Hung, és justa recompensa a una pel·lícula que aconsegueix ser al mateix temps una captivadora història d’amor i un seductor tribut tant a l’art del bon menjar com al del bon cuinar; Fallen Leaves, que ha proporcionat al mestre finlandès Aki Kaurimäki l’estatueta al millor director, és una demostració hilarant i increïblement tendra que fins i tot en un món tan hostil és possible trobar una ànima bessona; i desitgem bona sort a qui vulgui rebatre tant el premi a la millor actriu rebut per Merve Dizdar gràcies al seu extraordinari treball en la nova pel·lícula del turc Nuri Bilge Ceylan, About Dry Grasses, com la commovedora interpretació que el japonès Koji Yakusho ofereix a Perfect Days, el nou film de Wim Wenders. En tot cas el millor del palmarès, diem, és que podria haver sigut completament diferent i en tot cas igual de plausible; així de bona ha sigut aquesta 76a edició del Festival de Cannes. Ja només falta un any per a la 77a. ■