Les llàgrimes del senyor Iniesta
En la vida dels que vam néixer per estimar el futbol com a part de la bellesa de l’esport, és a dir, el que es juga per jugar i no sols per competir, és necessària la presència de jugadors com Andrés Iniesta.
Des de jove, va semblar haver nascut per jugar, i no només per competir. El seu joc, a més, com es deia abans, era d’associació, sempre ho va ser. La pilota li cremava als peus, i de seguida que podia la passava a un altre (a Xavi, per exemple, o a Puyol) perquè fossin els seus companys qui rematessin la feina.
En moments gloriosos de la seva carrera ell mateix s’encarregava del xut final (com quan va guanyar ell sol un partit a Sud-àfrica), però no era un gana, o una sangonera, com deia d’altres (no d’ell mateix, que ho podria haver fet) José María García.
Aquesta generositat de futbolista amateur, que va marcar la seva vida des de La Masia, va fer d’Iniesta una llegenda. Les llegendes no es fan només perquè facin gols, o els salvin, sinó perquè donen a altres la pilota en bones condicions perquè el joc arribi fins al poder del gol.
D’aquesta manera ell va donar al Barcelona i a la selecció nacional glòries que són inoblidables. Algunes d’aquestes gestes són tan inoblidables que amb només una ja n’hi hauria hagut prou perquè passés a la història.
Va passar a la història, és veritat, per moltíssimes, ja que estava dotat des dels inicis per ajudar d’altres a ser millors futbolistes, i avui dia cada vegada que algú busca, als annals o en la relativa actualitat, jugadors d’excel·lència, el nom d’Iniesta es posa en primer pla, com en altres temps se citava Kubala, Di Stéfano o el senyor Luis Suárez.
Un futbolista fantàstic, per tant, però sobretot un ésser humà excel·lent. En temps en què la qualitat humana es compra o es ven en funció dels gols, o de les bravates, o fins i tot només de les bravates, que Iniesta sigui un símbol del futbol és també un valor que serveix per ensenyar a l’escola. La picaresca, d’un o un altre signe, acaba sent entre nosaltres una part de l’èpica futbolística, ja que hi ha nois que creuen que carregar contra l’àrbitre o contra la graderia és part del que han de fer al camp de joc.
El rellotge encara funciona
Iniesta mai va poder donar senyals de mala educació per demostrar la seva manera de ser com a futbolista. I així ha sigut, i així és fins ara mateix, quan canvia d’equip al Japó per continuar sent allà, o a qualsevol lloc, futbolista. Tan apassionada és la seva passió, quan ja té a tocar els 40, que plora per ella, sospira per ella, i busca on sigui un club que l’aculli.
En aquesta aventura de futbolista sense club ha vessat, ja se sap, llàgrimes apassionades. Agraït des de la infància als que el van acollir i el van ensenyar, ara pateix perquè a l’equip japonès no el posaven, i s’ofereix a qui el vulgui per continuar jugant.
La seva cavallerositat li impedeix culpar ningú. No se culpe a nadie és el títol d’un relat de Julio Cortázar, que segurament ell no va llegir, però ell és de l’estirp dels que no culpa ni els àrbitres, ni la graderia, d’un rellotge intern que diu «fins aquí hem arribat».
Ell creu que el rellotge encara funciona, i vol seguir. Té dret, igual que té història, i tant de bo el vegem de prop acabar la seva carrera com Déu mana, enviant una centrada perfecta com quan solia ser el millor sobre el camp, i el més generós.
■