El Barça i el poliesportiu

Cada cert temps, especialment després de canvis de junta i en períodes econòmics convulsos, es planteja el debat sobre la viabilitat de les seccions del FC Barcelona. Aquesta ha sigut i és una aposta històrica del club, que s’ha mantingut independentment de qui ocupava la presidència, però que exigeix un debat seriós sobre el seu futur. Sempre l’ha requerit, perquè des del 2009-2020 el dèficit mitjà de l’àrea poliesportiva blaugrana ha sigut de 41,6 milions d’euros. O el que és el mateix, 540,7 milions d’euros de marge que en part es podrien haver destinat al futbol o a preparar financerament la institució per a la remodelació del Camp Nou.

Dic en part perquè aquí no es planteja el desmantellament de les seccions, però sí la necessitat de racionalitzar la despesa. Després de més d’una dècada, tots podem convenir que el poliesportiu del Barça mai serà capaç de generar els més de 60 milions necessaris per ser autosostenible. No ho serà perquè el bàsquet a Espanya té poc marge per donar-ne més i l’Eurolliga té aparences de créixer, però no a aquest nivell.

Sempre parlem dels clubs-Estat en el futbol, amb el PSG i el Manchester City com a beneficiaris d’injeccions constants per operar a pèrdues i competir amb els grans. Bé, no deixa de ser el mateix que fan el Barça i el Madrid en l’ACB, però en el cas dels culers això s’estén a la resta de les disciplines professionals en què competeix. En bàsquet, les pèrdues assumides pel Barça equivalen tranquil·lament al pressupost afegit de cinc rivals de l’ACB. I a Asobal el club treballa amb més recursos que la resta de la competició junta.

L’argument sempre ha sigut que és l’única manera de competir amb russos, grecs, turcs i alemanys al Vell Continent. I això és cert, tant com que aquest avantatge a escala estatal es podria mantenir, i tenir accés a Europa, amb un ajust de només el 15% o el 20% com s’està plantejant. Perquè les seccions s’han de preservar com un senyal d’identitat, però el sostre de negoci és evident i el cost que suposen no pot ser una llosa al veritable motor social i comercial del club: el futbol.

■