El malagueny i la bomba atòmica
Tothom sap el que va passar l’agost del 1945 a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Tothom sap el que passa amb la gent després de l’explosió d’un artefacte nuclear. Tothom ha sentit parlar del càncer, de les cremades que no es guareixen, de les malalties congènites. La gent està familiaritzada amb això, i el fong atòmic forma part de la cultura pop. Alguns fins i tot deuen haver llegit Lluvia negra, el relat abrasat de Masuji Ibuse sobre les conseqüències immediates de la bomba i el tabú que envoltava com un núvol de radiació els supervivents. I sabem qui és Godzilla. I l’expectació és gran al voltant de la pel·lícula de Christopher Nolan sobre Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, que va viure els seus dies després de l’estiu del 45 lidiant amb el sentiment de culpa. Però, ja que el periodisme sol abandonar el lloc de la catàstrofe ràpidament, pocs deuen conèixer els complexos racons humans, les històries de llarg recorregut que van sorgir com un remolí de cendra dels cràters de les explosions. Pocs periodistes s’han pres la molèstia de parlar a fons amb els supervivents, amb els seus fills i nets, molts anys després. I això és el que ha fet precisament un periodista espanyol, el malagueny Agustín Rivera. Va ser corresponsal al Japó, però, per sobre d’això, és un enamorat del país. El seu llibre Hiroshima: testimonio de los últimos supervivientes s’acaba de publicar a Kailas.
A les pàgines d’aquest llibre hi apareixen les altres conseqüències de l’atac nord-americà contra les dues ciutats japoneses: les humanes, les familiars, les civilitzadores. ¿No és curiós que l’únic país que ha rebut un atac nuclear acabés sent no només aliat de l’únic país que ha fet servir aquestes armes contra humans, sinó una de les nacions més pròsperes i puixants del planeta? ¿No és curiós, sobretot vist des de la perspectiva d’un país que sembla incapaç de perdonar-se per una Guerra Civil de fa gairebé cent anys, que al Japó el rancor dels supervivents gairebé brilli per la seva absència?
Rivera pregunta, escolta i transcriu en aquesta obra plena de carinyo, de curiositat i respecte envers les víctimes. En temps cellajunts, replegats, identitaris i tribalistes, el seu llibre no només commou i informa, sinó que ens recorda una cosa essencial: és possible l’empatia i el reconeixement entre diferents. I un periodista malagueny està tan legitimat per escriure del Japó com un japonès.
■