«La gent viu diferent, i mor diferent»
Eduardo Bruera
En el nostre ADN hi ha escrit que morir-se no és una bona idea. Però el que més ens aterreix és la possibilitat d’una avantsala de patiment. L’oncòleg Eduardo Bruera (Rosario, Argentina, 1955) se’n va adonar aviat i el 1999 va fundar el Departament de Medicina Pal·liativa de l’MD Anderson, a Houston, on una llum rosada i difusa banya l’espai, hi ha música i aromateràpia, es permeten les mascotes i s’ofereix permanent suport espiritual. És un referent mundial, i la Universitat Internacional de Catalunya l’acaba d’investir honoris causa.
— És una especialitat poc gratificant, la seva. No salva vides.
— La gratificació la reps quan veus que el pacient torna a ser persona, que es pot asseure a prendre un cafè amb la família, fer un passeig, experimentar dignitat, en definitiva. Fa 30 anys el més normal era un final de molt de patiment. Ara és l’excepció.
— Però és el final, en definitiva.
— Quan ens trobem amb una malaltia progressiva i incurable, emfatitzem uns aspectes i d’altres ens semblen irrellevants. Coses com una trucada, escoltar el refilet d’un ocell, poder dormir una nit sencera tranquil o aixecar-te sense dolor adquireixen un enorme valor.
— Administració d’opioides a part, ¿què fa?
— El més important és reconèixer que tots som diferents. El càncer o la insuficiència cardíaca a uns els causa dolor i a altres cansament. Uns reaccionen emocionalment amb ansietat, i d’altres, amb enuig o negació. El nostre desafiament és personalitzar. Solc fer-los una pregunta capital: «¿Què he de saber de vostè, de la seva vida, per ajudar-lo millor?». Les respostes m’ajuden en l’orientació. També els tranquil·litza quan els dic: «Els acompanyaré fins al final».
—Potser seria bona idea tenir un d’aturada... — ¿La mort és la gran igualadora? botó
— Veurà, quan pregunto a la gent que està a pal·liatius, el percentatge que em diu «mati’m, doctor» és mínim. Com a humans ens anem adaptant i trobem valor en altres aspectes que no són conduir, guanyar diners o anar al Camp Nou.
— Desgraciadament, no. Els que tenen més recursos econòmics accedeixen a un repertori de maneres d’alleujar el patiment (una casa confortable, la possibilitat de contractar personal d’ajuda). La gent viu diferent, i mor diferent. El que sí que és igual és el patiment davant la pèrdua de l’autonomia.
L’únic que pot decidir el CEO d’una empresa és a quina hora va al lavabo. Aquesta caiguda del poder pot ser particularment més dolorosa que per al que mai ha pogut decidir a quina hora es llevava.
— ¿Com definiria un bon final?
— El més pròxim a l’ideal és no morir sol, estar envoltat de gent estimada, lliure de patiment físic i no sentint-te una enorme imposició per als que t’estimen.
— ¿Triem amb qui?
— He vist pacients que estaven desesperats per veure algú i, quan aquesta persona va arribar al seu costat, van aconseguir entregarse. Encara hi ha molts misteris al voltant de com acabem les nostres vides.
— ¿Per a vostè quin és el gran misteri?
— La gran incògnita és quin grau d’activitat cerebral tenim quan la vida s’apaga. El meu criteri és pensar que hi ha activitat, així que mantenim el tractament i demanem a la família que els toqui i els parli.
— Assegura que cal acabar amb el tabú que el millor és morir a casa.
— Hem preguntat a centenars de pacients i cregui’m que morir a casa no està entre els seus objectius. El que volen és morir sense patir. I en molts casos hi ha pisos petits, no hi ha família estesa, no hi ha recursos.
— ¿Hi ha algun avenç en el seu terreny?
— Ara tenim moltíssim millor control del delirium –confusió, de vegades acompanyada d’agitació i al·lucinacions–, que és el que ens passa just abans de morir.
— Després de veure anar-se’n milers de persones, ¿ha pensat en la seva pròpia mort?
— Sí. I com més m’exposo, una miqueta menys de por li tinc.
— Consolador.
— Dit això, és important l’autocura, tenir una vida fora de la feina, fer exercici, ajuntarse amb gent estimada. Quan arribes al final, ningú recorda si li van donar un honoris causa, sinó les reunions amb la família i els amics. L’únic que els fa tristesa és no haverho fet més. També és important tenir una vida espiritual.
— ¿Sap si hi ha alguna cosa després?
— Si pogués respondre a aquesta pregunta em posaria a la portada, no a la contraportada. Tinc l’esperança que hi ha alguna cosa, però quan ho confirmi no l’hi podré explicar. Així que ens quedem amb el dubte.
■