Els bons metges
Sorprèn que algú que ha estudiat Medicina i està en la posició privilegiada d’escollir qualsevol opció disponible prioritzi la comoditat a maximitzar l’impacte humà que pot tenir
Part del problema és que el barem per mesurar el nivell dels futurs professionals no és adequat. El primer error és que l’accés a la universitat es determini només per les notes
Amb motiu de la publicació dels resultats de l’examen MIR, entrevistaven l’altre dia la persona que havia tret la nota més alta, i en el titular destacaven que, a l’hora de triar especialitat, es decantaria per la que li permetés «tenir qualitat de vida». Val la pena analitzar què implica aquesta decisió.
Primer, cal dir que voler un sou decent i una feina còmoda és ben legítim, i la carrera de Medicina no garanteix cap de les dues coses. Al nostre país, el personal sanitari està sotmès a una pressió intolerable. Les condicions de treball són dures, i els sous, més baixos del que pertocaria a aquestes exigències. Això facilita l’èxode cap a països on hi ha més recursos i una remuneració més justa. La prova més clara que la cosa no funciona és que molts companys de la meva promoció han recomanat als seus fills que no triessin la mateixa carrera que ells.
Fins que no arreglem el sistema de salut (i això, ho sabem tots, vol dir injectar-hi milions, per començar), no ens ha d’estranyar que a les noves generacions de metges els preocupi sobretot trobar la manera de sobreviure. Si el salari fos proporcional a la responsabilitat que se’ls demana, almenys els compensaria haver de lidiar amb les mancances d’una sanitat pública que, en teoria, és de les millors del món, però que està massa saturada per funcionar al nivell que li pertoca.
D’altra banda, sorprèn que algú que ha fet Medicina i està en la posició privilegiada d’escollir qualsevol de les opcions disponibles prioritzi la comoditat personal a maximitzar l’impacte humà que pot tenir. Hi ha certes professions que pressuposen un interès a contribuir al benestar i l’avenç de la societat, el que anomenem vocació. Hauria de ser la columna vertebral de la sanitat, l’educació, la política, la recerca, etc. Però no ens confonguem: seguir la teva vocació no ha de voler dir passar penúries la resta dels teus dies. Un endocrí, una de les especialitats que es perceben com a còmodes, es pot guanyar bé la vida sense fer guàrdies i, a la vegada, ajudar a lluitar contra el gran impacte que té l’obesitat en la salut pública i anar-se’n a l’Àfrica a fer educació nutricional i ensenyar-los a diagnosticar diabetis de franc. Hi ha moltes maneres d’ajudar el proïsme.
Potser una part del problema és que el barem que triem per mesurar el nivell i el valor dels futurs professionals de la medicina no és l’adequat. El primer error és que l’accés a la universitat es determini exclusivament per les notes. D’aquesta manera seleccionem els estudiants acadèmicament més brillants, però això no garanteix que acabin sent bons metges. Fallem una altra vegada a l’entrada a la residència, on els candidats s’estratifiquen només pel resultat d’una prova, i els que treuen millor nota tenen dret a triar primer l’especialitat. No avaluem les capacitats de la manera correcta, perquè triomfar en un examen eminentment memorístic diu poc de la teva qualitat mèdica.
El repte de l’avaluació és difícil de resoldre, però només cal mirar al nostre voltant per trobar alternatives millors. Al Regne Unit, per exemple, ser acceptat a la Facultat de Medicina no depèn exclusivament de les notes de batxillerat. Hi té molt pes la carta de motivació que escriuen els candidats, que després han de defensar en una entrevista, en què s’han d’esforçar a justificar què els farà ser uns bons professionals; les cartes de recomanació, que corroboren objectivament aquest potencial, i les activitats extracurriculars dels darrers
Leonard Beard anys, que han de demostrar que l’interès per contribuir al benestar de la societat és autèntic. No és infal·lible, però fa que molts dels que arriben més amunt hi siguin pels motius adequats.
Això em porta a una consideració fruit d’haver pogut observar de prop els estudiants universitaris dels darrers vint anys: els valors de les noves generacions han canviat. Els mil·lennistes, i ara els Z, generalment busquen una recompensa més ràpida i tenen menys tolerància a l’esforç, dos atributs que no casen amb la complicada realitat de la professió mèdica. Això ens hauria d’obligar a fer la tria d’accés amb encara més cura per seleccionar els que podran aportar més a la nostra salut malgrat el cost personal.
Per mi, ser metge és la millor professió del món perquè em permet ajudar els altres a viure millor. Si hagués de decidir quina carrera estudiar de nou, no ho dubtaria ni un segon, a pesar dels molts obstacles que m’he trobat pel camí. I m’agradaria que la persona que hi ha a l’altra banda del fonendo quan estic malalt pensés igual que jo.