Una sèrie esborronadora i meravellosa
‘El cinquè manament’
Filmin (Estrena: 13/2/2024)
Cru antídot als últims espeternecs de Sant Valentí: El cinquè manament, una sèrie gens rosàcia sobre els (falsos) idil·lis patits per bones persones que, per acabarho d’adobar, van existir realment. És la història del professor jubilat i escriptor Peter Farquhar (Timothy Spall) i una veïna seva del poble de Maids Moreton (Buckinghamshire, Regne Unit), l’antiga directora d’escola Ann Moore-Martin (Anne Reid), tots dos víctimes de Ben Field (Éanna Hardwicke), jove encarregat de la capella que es va aprofitar de les seves soledats i els va curullar d’atencions mentre els anava enverinant per aconseguir, finalment, que reescrivissin els seus testaments.
Actor fetitxe del cineasta Mike Leigh, Spall està brillant, fins i tot més del que es pot esperar, com aquest home incapaç de viure la seva vida i homosexualitat plenament per devoció a Crist. Fins i tot quan, gairebé septuagenari, té davant seu una oportunitat per seguir els seus desitjos, prefereix deixar-ho tot en casta abraçada; només això, ja molt més del que esperava poder arribar a experimentar. Al seu costat, Hardwicke ofereix el pertorbador retrat d’un assassí: tarannà obsequiós, verb impol·lut i, al fons, una abissal absència d’empatia.
Veritat emocional
Després d’aniquilar lentament Farquhar, Field va iniciar una relació amb una altra persona massa bona per a aquest món, l’esmentada Moore-Martin, per a creixent preocupació d’AnnMarie Blake, la seva neboda, encarnada per una Annabel Scholey
més implosiva que explosiva. I, en realitat, cada intèrpret de la sèrie, fins a l’últim secundari, sap desprendre veritat emocional sense grans gestos.
La creadora i guionista de la sèrie, Sarah Phelps, no és estranya a les trames negres. Les seves fosques adaptacions de l’obra d’Agatha Christie (com la brillant Deu negrets) han enfurismat alguns puristes pels seus canvis argumentals i el seu afany d’actualització, però són simplement excel·lents. A més, va adaptar l’escriptora Tana French a The Dublin murders. En aquesta última va coincidir amb Saul Dibb, director també de la fantàstica Els enverinaments de Salisbury sobre l’enverinament de l’exespia Sergei Skripal i les seves tristes reverberacions en una petita localitat anglesa.
El cinquè manament connecta amb aquella creació de Declan Lawn i Adam Patterson (Blue lights) en l’intent d’explicar un true crime sense els efectismes habituals en aquesta classe de produccions, tant les de l’àmbit purament documental com les ficcionades. Per respecte a l’espectador, però, sobretot, als que van morir.
El cinquè manament és qualsevol cosa menys avorrida; funciona molt bé com a drama familiar, thriller d’invasió domèstica i fins i tot exercici de terror pur. Però està filmada amb un sentit de la contenció gens comú, una resistència clara a l’estilització i al que és decoratiu. La utilització de la subtil música de Rael Jones és exemplar. Quan es recorre a un impactant tall trap, és un de Dies Irae la lletra del qual el fa idoni. Es podria dir que aquest moment contribueix a mitificar lleugerament l’assassí i una mica cert deu ser, però els autors d’aquesta gran minisèrie no s’obliden durant gaire temps de posar al centre víctimes i investigadors.