Una fàbrica de desil·lusions

La memòria, i una mica l’oblit, ho romantitzen tot

cotxe de lloguer vam advertir que no es veia res. El parabrisa estava congelat. Vaig sortir a raspar el vidre. Va ser fascinant descobrir que el gel no estava per fora, sinó per dins. Em va sortir dir que m’agradaven més els cotxes d’abans, tant és si molt pitjors, com quan als 80 Raymond Carver va dedicar aquell poema al seu desgavellat automòbil, del qual explicava que no tenia calefacció, ni roda de recanvi, ni frens, ni llums davanters, ni seient posterior. Era el cotxe en què havien vomitat els nens, en què havia vomitat ell, en què es va escapar de restaurants sense pagar, amb què va atropellar un gos i no es va aturar, el que va passar de mà en mà, el que no tenia documentació, el que tenia un forat al silenciador, el que no tenia silenciador. «Era el cotxe dels meus somnis. El meu cotxe», deia.

Passat esplendorós

Relacionar-s’hi genera friccions, és igual en quin moment de la història ens situem. Rafael Maldonado compartia fa uns dies una carta de Flaubert en la qual l’autor francès, a l’altura del 1871, escrivia: «¡En quin món entrarem! ¡Paganisme, cristianisme, xaronisme! Aquestes són les tres grans evolucions de la humanitat. És trist trobar-se al principi de la tercera».

El present és en tots els temps una màquina de fabricar desil·lusions. Qui no es podria imaginar un senyor de l’edat de ferro, fagocitat davant el que els queia damunt, enyorant l’edat de pedra. I així sempre. Quan va començar a introduir-se l’electricitat a les llars, es van escriure cartes als diaris protestant perquè destruiria la convivència familiar, perquè ja no hi hauria motius per reunir-se al voltant del foc. Hi va haver fins i tot un psicòleg cèlebre que s’alarmava pel fet que, amb la llum, la gent jove deixaria de sentir la connexió amb el crepuscle i els moments contemplatius que provocava. Sempre el pobre present. I deu estar trista i desganada, fora del seu hàbitat habitual.

No soc endevina, però sé que la pena mata. No crec que cap dels dos protagonistes d’aquesta història visqui gaire temps més. Els han robat tot el que tenien, però cal complir una llei de benestar animal feta com el «cafè per a tothom». No puc ni vull aplaudir els que van triomfar als tribunals gràcies a una llei sense sentit. Però els felicito per matar de pena un animal ben cuidat i aconseguir que els seus últims dies de vida siguin una tortura per a ell, perquè ningú li pot explicar que la seva desgràcia ve d’aquells que creuen que han fet això pel seu bé.