Miquel Berga, el drapaire i la història
Hi ha un joc infantil que consisteix a unir punts dispersos fins que s’aconsegueix fer visible la silueta amagada d’un ocell, d’una casa, d’un castell o un unicorn. L’infant connecta els punts de la superfície en ordre numèric i, tot i que pot intuir que la boira del paper en blanc acabarà essent un porquet o un bosc, no és fins que arriba al final que descobreix que ell mateix ha estat capaç de dibuixar el que ara apareix amb nitidesa. El lector moltes vegades és aquest infant. En llibres com Un país estranger (Tusquets), de Miquel Berga, es pot viure aquesta experiència, quasi una epifania. Berga és professor honorari de la UPF i ha dedicat bona part de la seva trajectòria acadèmica a estudiar la influència de la Guerra Civil en la literatura anglesa. Em quedo curt. Ha centrat molts dels seus esforços intel·lectuals a mirar de comprendre com les malvestats i les misèries del segle XX s’han vist reflectides en les obres i el pensament d’autors com Orwell, Auden i Langdon-Davies. Encara recordo una excursió al front d’Aragó que ell va comandar fa anys, amb visites a Barbastre i a l’hospital, a prop d’Osca, on va estar ingressat George Orwell, víctima d’un tret al coll. En parlava, de les escaramusses, de les trinxeres, amb el coneixement de l’erudit i amb la passió de qui és conscient que allà s’havia lliurat una batalla decisiva per la llibertat i la civilització. Ha escrit molts llibres sobre tot això que els dic. Ens ha ensenyat la història increïble de dos anglesos, Nancy i Archie Johnstone, que munten un hotel al «paradís blau» de Tossa de Mar el 1935 i que es veuen empesos, amb l’esclat de la guerra, a passar «de l’hedonisme i l’aventura al compromís polític i social». Ha reflexionat sobre les relacions entre Orwell i Auden, entre intel·lectuals que abracen compromisos polítics enfrontats. I molt més.
Ara, com en el joc infantil, traça la silueta d’un relat que ens acaba ensenyant, com a lectors, un panorama potser intuït, però ben poques vegades narrat amb tanta perícia. Un fris dels anys de misèria i derrota, de la resiliència d’homes i dones que van veure com els somnis naufragaven. Dona veu, com volia Benjamin, als desconeguts: «La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom». Berga hi posa els noms. A Un país estranger es relata la rocambolesca història d’un home, fill de la immigració, que busca un espai amable on descansar, ja jubilat, i acaba retornant, en un ritual d’anagnòrisi fascinant, als seus orígens.
Tot s’hi barreja, en aquest deambular pels vells i ofegats pobles de Mequinensa i Faió, per Argelers i Besançon, per Londres, Amèrica i Tossa de Mar. El «misteriós vincle que uneix avis i nets» se’ns apareix mentre anem entrellaçant els punts del dibuix, a partir de casualitats
A ‘Un país estranger’ es relata la rocambolesca història d’un home que busca un espai amable on descansar i acaba tornant als seus orígens
i geografies diverses, d’un corrent impetuós que s’emporta les vides com un «vagó d’un tren sense destí». Berga em fa pensar (torno a Benjamin) en aquell «drapaire que recollia les deixalles de la història per llegir-hi la destinació del seu temps».
Josep Maria Fonalleras és escriptor