Enginyers de la NASA avisen que encara som «molt lluny de trepitjar Mart»
Durant dècades, els arqueòlegs han anat recopilant muntets de fòssils, aixovars i tot tipus d’informació per intentar entendre el nostre passat, els orígens de la nostra espècie i, en definitiva, qui som. I el més fascinant d’aquesta tasca és que, a diferència del que passa en altres ciències, una mateixa troballa pot revelar històries diferents, cada una més increïble, amb el pas dels anys. La història que hi ha darrere d’aquest estudi n’és un exemple. Una anàlisi de més de 10.000 mostres de genomes antics recopilats durant anys pel Max Planck Institute ha revelat l’existència de diversos casos de nens i nenes amb síndrome de Down en la prehistòria. Segons els autors d’aquesta troballa, es tracta d’alguns dels registres més antics trobats fins a la data de persones amb aquesta afecció.
La història d’aquests nens es va publicar ahir en la revista Nature Communications. Després d’analitzar gran quantitat de mostres de l’ADN antic, els científics han aconseguit localitzar almenys sis casos d’individus amb una còpia extra del cromosoma 21 que van viure fa centenars, o milers, d’anys. Un d’ells, per exemple, data entre el segle XVII i XVIII i ha sigut trobat al cementiri d’una església a Finlàndia.
D’altres, molt més antics, han sigut trobats a llocs arqueològics de Grècia i Bulgària corresponents a l’edat de bronze. També hi ha diversos casos descoberts als jaciments espanyols d’Alto de la Cruz i Las Eretas, a Navarra, i que corresponen a la primera edat de ferro. Les anàlisis apunten que aquests casos es remunten entre 2.500 i 5.000 anys enrere.
L’anàlisi també ha trobat almenys un cas més d’un nen amb síndrome d’Edwards, una condició relacionada amb una còpia extra del cromosoma 18, amb símptomes molt més severs que la síndrome de Down i que, almenys actualment, es dona en un de cada 3.000 nens. L’infant amb aquesta afecció ha sigut trobat en un jaciment d’Alto de la Cruz de Navarra i, segons les anàlisis publicades ahir, va viure entre 2.500 i 2.800 anys enrere. En aquest cas, els investigadors afirmen que es tracta del primer cas documentat d’aquesta malaltia en la prehistòria.
Segons expliquen els investigadors responsables d’aquest treball, entre els quals destaquen diversos professionals espanyols de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Navarra, tots els casos tenien almenys dues coses en comú. En primer lloc, es tractava de nens que van morir a una edat molt primerenca, molt probablement a causa de les complicacions relacionades amb aquesta síndrome i que en l’antiguitat eren impossibles de tractar. De fet, dels sis casos trobats només n’hi ha un que sembla que va arribar a complir un any. En segon lloc, tal com revela l’anàlisi dels llocs arqueològics on van ser trobats, tot apunta que tots aquests nens eren especialment estimats i valorats per les societats de l’època.
Molt apreciats
Hi ha almenys dos indicis que recolzen aquesta hipòtesi. Les tombes d’aquests nens prehistòrics amb síndrome de Down mostren que van ser enterrats envoltats d’aixovars preciosos. Per exemple, d’acolorits collars, anells de bronze i preuades closques de mar. També sorprèn que, en molts casos, aquests petits fossin enterrats dins de les mateixes llars o a llocs considerats especialment importants per a les societats de l’època. «Tot això ens convida a pensar que aquests individus rebien cures especials i eren molt apreciats en les societats antigues», comenta Adam Ben Rohrlach, autor principal d’aquest treball. «Això ens dona una pista per entendre que eren percebuts com a nens especials», afegeix l’especialista.
En el cas de les tombes de nens trobades als jaciments espanyols, el descobriment sorprèn encara més perquè en l’edat de bronze el ritual dominant entre les comunitats ibèriques era la incineració. Tot apunta, per tant, que aquests nens van rebre un tracte especial en la seva sepultura. Tot i que encara no és clar si es deu a la seva patologia o si era un signe de carinyo cap als nens que morien tan petits. «De moment, encara no sabem a què es devien aquests honors, però sí que sabem que es donaven amb els pocs nens i nenes que rebien el privilegi de ser enterrats dins de les cases», afegeix Roberto Risch, arqueòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor d’aquest treball. «S’estan fent molts progressos, però encara som molt lluny de poder trepitjar Mart», afirma Andrés Martínez, responsable del programa de Satèl·lits i Sistemes Avançats de l’agència NASA, durant l’Small Satellites & Services International Forum (SSSIF), que se celebra aquesta setmana a Màlaga.
L’enginyer es mostra esperançat amb les futures missions a la Lluna i a Mart, però parla amb escepticisme sobre aquests objectius. «És un viatge de molta durada, amb una tripulació petita, sense poder fer marxa enrere i, si sorgeix qualsevol problema, es tardaria 20 minuts per comunicar-se amb la Terra», adverteix aquest especialista, amb més de tres dècades de trajectòria en el sector espacial.
Les grans agències espacials ja han compartit el seu full de ruta per arribar a Mart. «Aquest desafiament requereix la col·laboració d’institucions científiques i empreses d’arreu del món», puntualitza l’enginyer, que recorda que Espanya col·labora en el programa Artemis per portar per primera vegada una dona i una persona de color a la Lluna.
Més enllà dels desafiaments tècnics d’aquestes missions, en el camí per tornar a la Lluna i després saltar a Mart, «la pregunta no és com ho aconseguim, sinó per què ho volem fer», comenta l’enginyer malagueny Carlos García-Galán, un dels responsables del programa Orion de la NASA. Sobre aquesta qüestió, l’especialista recorda que aquestes missions d’exploració espacial són clau per entendre els mons que ens envolten i, al seu torn, per entendre millor el nostre.
Un altre dels aspectes que, segons García-Galán, haurien d’impulsar aquestes missions és «la seva capacitat per inspirar les noves generacions». «Verure d’aquí uns anys la primera dona trepitjant la Lluna despertarà vocacions entre nens i nenes, i provocarà una onada de noves idees i projectes per continuar explorant el cosmos», pronostica l’enginyer.
Una anàlisi de més de 10.000 mostres de genomes arcaics ha revelat l’existència de diversos casos de nens i nenes amb síndrome de Down. Els més antics es remunten a fa 5.000 anys. Eren tractats amb afecte i rebien enterraments especials.