Partits que van i venen
Podem s’ha esvaït a Galícia com un foc follet. Alguns partits polítics s’autoatribueixen poders prometeics i van a parar al museu de les coses rares. A Galícia també s’ha constatat l’estabilitat del PP, l’encert del BNG adaptant-se a l’estilisme soft, el desarrelament de Vox, l’artificialitat gestual de Sumar i que la mutació estratègica del PSOE ja no atreu els mateixos votants. Posats en clau gallega, Alvaro Cunqueiro deia que les bruixes gallegues serveixen per a mil·limetrar el mal d’ull a fi que la vaca de la veïna no doni llet –per exemple– en una setmana. Així la venjança del veí que ha contractat la bruixa no s’enverina i eternitza perquè la bruixa l’ha pautat. Això és política.
El paraigua Jacinto és un personatge de Cunqueiro que ajuda a entendre altres misteris de la política. Jacinto va trobar un paraigua al camp i el paraigua se’l va empassar. Ell cridava per la boca del puny. Li demanaren al cunyat de Jacinto perquè no exhibien el paraigua per les fires. «No vol la meva germana, que fins i tot dorm amb el paraigua. Al cap i a la fi és el seu marit!». Després el paraigua es posà a volar. A Pedro Sánchez se l’empassà un paraigua, el mateix que s’ha empassat la política catalana. Es diu Puigdemont però ara com ara no vola.
¿És el paraigua Puigdemont la raó que el BNG hagi personalitzat la campanya en Ana Pontón, sense parlar d’autodeterminació i posant cara autonomista? Donatsels vots aconseguits, seguirà amb aquesta partitura o tornarà al maximalisme? D’aquí a poc temps, a les eleccions basques i els comicis europeus es repetirà la temptació de la disfressa als partits. Els extrems estiren de la màniga als dos grans partits. En altres països de la Unió Europea és més greu. El partit conservador britànic queda malparat, la democràcia cristiana alemanya va desaparèixer i també el gaullisme a França. Els partits socialistes a Itàlia i a França pràcticament no existeixen. A la dreta del centredreta la novetat és Giorgia Meloni, una radical capaç de pragmatisme que pesarà molt en el panorama posterior a les eleccions al Parlament Europeu. Marine Le Pen pot arribar al palau de l’Elisi. A l’esquerra del centreesquerra apareix a Alemanya el partit de Sara Wagenknecht, crític amb la laxitud davant la immigració i dispendi ecologista. I també a Alemanya, a l’extrem dretà creix Alternativa per Alemanya. El cas danès és més que curiós: la socialdemocràcia aplica la llei immigratòria proposada per la dreta dura. Al nou Parlament Europeu s’haurà de fer un brodat fi.
És la teoria plausible que tant en el lliure mercat com en el sistema democràtic un element competitiu penalitza alguns i premia uns altres, en bé de tots, si és possible. Hi ha un altre missatge que pot llegir-se en el vot gallec: «Oblidin-se del carisma i de l’empatia. Siguin solvents. No vagin inventant-se un altre Prestige per molt que hi hagi periodistes disposats a escampar chapapote».
A les eleccions basques i els comicis europeus es repetirà la temptació de la disfressa als partits. Els extrems estiren la màniga als dos grans