Fbex i aquells monstres immobiliaris
La tragèdia de València ha tornat a posar sobre la taula aquella Espanya de començaments de segle on es venien promocions immobiliàries com si es regalessin caramels a la sortida d’una escola. Des de Girona, on empreses com Akasvayu patrocinaven el seu equip de bàsquet i aspiraven a cotitzar a la borsa, fins a la paella gegant que va organitzar el rei Mides de llavors, Enrique Bañuelos (Astroc), al Central Park de Nova York. A la província de Toledo, camí de l’autovia cap a Madrid, el nom de Seseña com a bandera d’una època. I a la llotja del Reial Madrid, un president, Fernando Martín, que va liderar una de les grans operacions: la fusió entre Martinsa i Fadesa el 2007, que va acabar sent la fallida més gran de la història d’Espanya.
Una de les protagonistes de la gresca va ser Fbex, promotora de l’edifici calcinat, presidida per Juan Parada. De l’èxit a la liquidació. Va suspendre pagaments el 2010 i es va liquidar el 2011. En aquella Barcelona de la bombolla, Fbex tenia una oficina a l’Eixample, on venia formidables promocions sobre pla. Qui firma aquesta columna es va acostar un dia per demanar-los informació. Només per això obligaven a pagar mil euros de dipòsit. Els vaig enviar a beure’s un whisky.
Eren temps d’or i maons, de caixetes d’estalvi que s’expandien per tota la Península a la recerca de clients. Oferta d’hipoteques que cobria el 120% del valor de la vivenda i que servia perquè els nous propietaris ho aprofitessin per comprar-se un cotxe... o anar-se’n de vacances a la Coxinxina. Temps on es pensava que el preu de qualsevol apartament podia pujar imparablement pels segles dels segles. Fins que un dia, pum, els tipus d’interès comencen a pujar, les quotes mensuals s’encareixen, descobrim què són l’Euribor i l’IRPH, aprenem que enginyers de les finances han revenut els paperets hipotecaris per mig món, els valors s’estimben i es genera la crisi financera i econòmica més gran de la nostra generació. Morositat, suspensions de pagaments i drames personals i empresarials.
Cada cicle econòmic inclou el seu cicle immobiliari, amb els seus defectes i excessos, que acaben manifestant-se anys més tard. El desenvolupisme dels anys seixanta i setanta va generar aberracions urbanístiques a les grans ciutats i a la nostra costa que segueixen dempeus. Uns per donar empara a l’allau migratòria que arribava per guanyar-se la vida; d’altres per crear part d’un model turístic avui més discutit que mai, per molta riquesa que hagi pogut crear. Un dia descobrim que aquells edificis patien una malaltia estructural al seu formigó: l’aluminosi. Avui estem aprenent a marxes forçades què són el poliuretà i el polietilè.
La promotora de l’edifici calcinat demanava mil euros de senyal només per obtenir informació si volies comprar un pis en ple ‘boom’ immobiliari
La velocitat dels esdeveniments obliga a generar tota mena d’explicacions. Al final hi haurà, o no, responsables i conseqüències. El temps designarà si hi va haver excessos i errors imprevistos. Les víctimes mereixen respostes.
Martí Saballs Pons és director d’informació econòmica de Prensa Ibérica