Dos anys de la «nostra» guerra

Fa dos anys que estem en guerra. I gairebé no ens en recordem. Ni dels que moren al front, ni dels costos del potent escut que hem construït per reduir el seu impacte en la nostra economia de cada dia. Però la guerra segueix allà. Segons ens expliquen Marc Marginedas i Irene Savio des del front bèl·lic, amb l’Exèrcit d’Ucraïna desarmat per la falta de materialització de les ajudes occidentals. I amb Putin en el front polític, aparentment més fort que mai desafiant a tothom a propòsit de la mort de Navalni.

La desafecció a la guerra creix entre els europeus. I fins i tot una cosa pitjor, la desafecció per la democràcia. Un dels nostres editorialistes, Andreu Claret, em crida l’atenció sobre una de les respostes de l’enquesta del CEO sobre valors. Entre la gent més gran de 50 anys,hi ha més gent favorable a viure en un país capaç de garantir un nivell de vida adequat als seus ciutadans que els que prefereixen viure en un país democràtic, tot i que no garanteixi el seu benestar. Una dada certament preocupant.

Aparentment, aquesta desafecció democràtica seria una victòria de Putin en la rereguarda occidental. La realitat és una altra. El patiment dels russos per sostenir la guerra a Ucraïna és invisible, però no per això menys greu. No provoca la caiguda del règim dels oligarques, però és allà.

Putin no garanteix ni el benestar ni la democràcia. Aquesta és la realitat que no es trasllueix en l’opinió pública russa, però tampoc en l’europea. Massa vegades, Putin apareix com un heroi a qui la guerra i les sancions no li ocasionen cap mal. A ell,potser no. Però al poble rus li generen tota mena de penúries que resultarien insuportables per a qualsevol ciutadà europeu, fins i tot per al més vulnerable. Democràcia i benestar són indissociables. Com ho van ser durant dècades la democràcia i el lliure comerç. Fins que acceptem Rússia i la Xina al mercat global. I els vam donar la clau a les autòcrates del nostre benestar. Greu error.