L’amor venç la ira a ‘Tangk’
El grup britànic Idles explora nous matisos sonors sense sacrificar la seva naturalesa imparable en el seu nou àlbum, de la mà de Nigel Godrich, productor de Radiohead. ‘Tangk’ Idles Partisan-Pias ★★★★
Postpunk
L’encant salvatge del debut d’Idles Brutalism (2017) podia ser alhora la seva condemna, atès l’aparent poc marge de maniobra de les seves inclements invectives postpunks carregades amb ira sistèmica. Però els de Bristol ja van pel cinquè disc i aguanten el tipus, ja sigui per la vivaç conjura dels dimonis interiors i comunitaris (drogoaddiccions, agenda política) com per la modulació de les formes: ara, a Tangk, a través de l’aliança amb Nigel Godrich, el productor (entre altres èxits) associat durant molt temps a Radiohead.
La seva empremta s’aprecia des de l’inici de l’àlbum amb la denominada Idea 01, massa pròxima, precisament, a Radiohead, tot s’ha de dir, amb un piano abracadabrant i un Joe Talbot en mode sigil·lós. Però s’hi pressent l’abundant energia continguda, que esclata a la següent peça, Gift horse, que està més subjecta al cànon llevantí d’Idles. Llavors les coses tornen al seu lloc: el baix greu, la guitarra dissonant, la tornada udolada que encaixes com un mastegot a la cara.
Més recursos sònics
L’alternança de temes devastadors amb aturades més introspectives no és una novetat, si bé aquí domina el conjunt del quadro. Però l’empremta de Godrich s’aprecia sobretot en l’ampliació de recursos sònics: el brunzit dels drons electrònics que envolta Pop pop pop sobre una implacable base rítmica, el pianisme i els onatges amenaçadors aplicats al cant al desamor d’A gospel o la reverberació marejadora de Roy. Aquesta última resulta una mica pesada i ens posa en guàrdia davant el perill d’excés de transcendència, perceptible també en el gir èpic de Jungle, que lamina al tram final l’enrarida cadència tribal amb vestigis de Bo Diddley que donava vida a la cançó.
En el carril menys visceral es troba un dels millors temes, Grace, amb una sinuosa melodia que s’acosta a la percussió hipnòtica i el creixent xerric de les guitarres (i amb Chris Martin com a protagonista del vídeo). Talbot diu que aspira allà a la gràcia i a la puresa («ni Déu, ni rei, l’amor és la qüestió»), i aquesta idea no està desconnectada de la resta del cançoner: en una altra de les peces (sonorament) més implacables, Hall & Oates, Idles no es burlen del duo de blue-eyed soul, sinó que el citen com a metàfora sincera de l’emoció amorosa («és com si Hall i Oates em cantessin a l’orella / cada cop que el meu home és a prop»).
Idles, ferotges i sentimentals, en fi, en un àlbum esquitxat per audàcies no sempre precises al cent per cent, però reveladores d’un fons arriscat. I que aporta uns quants temes (afegim la sulfurosa Dancer, una trobada amb LCD Soundsystem) que bé podran combinar-se amb els clàssics als concerts de la seva nova gira, com el que oferiran (tot i que ja té les entrades esgotades) el 2 de març al Sant Jordi Club.
Pop indie
Després de dos àlbums poc satisfactoris, el quintet ha entès que la maduresa artística no està renyida amb la simplicitat i el subtil encant dels seus primers discos, i ara entrega el sisè elapé, que combina intricades i polides guitarres elèctriques amb l’aroma countrypop de l’acústica i el pedal steel en maques cançons que no oculten el rastre de Big Star, REM i els Feelies tardans.
Pop-psicodèlia
El duo de Connecticut matisa les velles efervescències i introdueix un repertori tènue i intricat en el qual es creuen acords de guitarra folk i trames de críptic synth-pop, ecos del Bowie dels primers 70 i insinuacions teatrals. Àlbum ric en cavil·lacions i boira existencial, també en cançons amb poders màgics, com Dancing in Babylon, compartit amb Christine and the Queens.