Puig Antich, el cas irrevisable

Demà es compleixen 50 anys de l’última execució amb garrot del franquisme. Només una reforma de la Constitució permetria revisar judicialment la falta de proves amb què es va forçar la mort de l’anarquista.

Per descriure a estudiants de batxillerat la dimensió de la crueltat de la dictadura, Emilio Silva explica a la seva jove audiència com va ser l’execució de Salvador Puig Antich. En aquestes xerrades escolars «no ometo detall», diu aquest investigador i activista, pioner a Espanya de la memòria històrica.

Cinquanta anys després d’aquesta estrangulació a la presó Model de Barcelona, la ruptura del clatell de l’últim engarrotat de la història d’Espanya ha esdevingut, més que material d’activitat extraescolar, símbol d’assumptes històrics, polítics i judicials que estavellen aquest país amb les seves contradiccions.

La principal, la legal: cada 2 de març és una regurgitació d’un cas que ja no té més camí si no es modifica la Constitució. L’actual interpretació del principi d’irretroactivitat normativa impedeix revisar un succés, la mort d’un policia en el forcejament i tiroteig de la detenció d’un anarquista armat, els detalls del qual es dilueixen en la nebulosa d’una instrucció sense garanties. El cas va entrar en la digestió de la llei d’amnistia del 1977 i avui el sepulta el silenci de l’Estat.

Salvador Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre del 1973 després d’una fugida frustrada en un portal de Barcelona, en la qual va resultar mort el policia Fernando Anguas. L’assassinat en mans d’ETA del president del Govern central, Luis Carrero Blanco, el 20 de desembre del 1973, va imprimir a la tramitació judicial del cas de Puig Antich una velocitat inusitada. A les nou del matí del 2 de març del 1974, ja condemnat a mort, el reu s’asseia perquè li nuessin el coll al garrot.

De l’última mirada de la justícia sobre el cas han passat tres anys. El 14 d’agost del 2020, l’Audiència de Barcelona va confirmar l’arxivament d’una querella contra Carlos Rey, advocat que va fer de jutge d’un consell de guerra en el qual a Puig Antich no se li va donar dret de defensa ni un relat de fets provats: els metges afirmen que a Anguas el va matar una ràfega, cinc trets alineats al cos, i l’informe policial, que l’agent va rebre tres trets de pistola de l’anarquista.

Lesa humanitat

L’últim pronunciament judicial argumenta que en el cas no es pot aplicar el crim de lesa humanitat i que qualsevol infracció comesa en el sumari ja ha prescrit. «I precisament, la lesa humanitat n’és la clau», explica Eduardo Ranz, advocat expert en causes de la memòria històrica.

Però no hi ha camí: «Espanya es va adherir al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics tres anys després, el 1977, i a l’aplicació de la lesa humanitat el 2003. Malgrat tot, el repte rau a aplicar la lesa Humanitat». A més, la llei d’amnistia del 1977, que extingeix responsabilitats anteriors a la seva promulgació, impedeix investigar delictes que van poder cometre els instructors del cas.

La llei de memòria democràtica crea una fiscalia especial que té la missió de revisar violacions de drets humans, «però és que el fet, l’execució de Puig Antich, no es discuteix –reflexiona Ranz–, tot i que els fets pels quals va ser jutjat sí que requereixen una investigació judicial».

El lletrat veu «només una clau, una tecla», que no és cap altra que «modificar l’article 9 de la Constitució», o sigui, el que parla de la «irretroactivitat de les disposicions sancionadores». Però modificar aquest precepte a la llei fonamental per adaptar-lo a la realitat històrica d’Espanya «és una cosa molt semblant a impossible», diu Ranz.