«Volia entendre millor el meu ofici de fer cançons»
En el seu primer disc en solitari, Guillem Gisbert desenvolupa el seu estil narratiu com a compositor i s’obre a l’experimentació sonora treballant amb diversos productors. L’estrenarà el 3 de maig a Apolo, camí de cites en festivals com Strenes, Primavera Sound, Embassa’t, Porta Ferrada i Portalblau.
— ¿Com va ser el pas de deixar de pensar en clau de Manel i començar a imaginar un disc en solitari?
— El grup havia de ser un lloc estimulant, que no depengués de res que no fos tenir moltes ganes de fer cançons junts. I després de l’última gira, amb la pandèmia, vam tenir la sensació que necessitàvem parar i recuperar l’energia. Per mi,no era tant una necessitat de recerca artística, sinó personal. Tenia ganes de conèixer gent i d’entendre millor el meu ofici de fer cançons. Em vaig veure prenent notes per a cançons, com sempre, i en lloc de ser per a Manel, vaig començar a buscar productors amb qui treballar.
— En l’àlbum conviuen uns quants, essencialment Jordi Casadesús (La Iaia), Anxo Ferreira (ex Novedades Carminha), Jake Aron (que va firmar els dos últims de Manel) i El Extintor, tàndem de Marcel Bagés i David Soler.
— La meva intenció era anar provant. Ara els productors marquen la personalitat de les cançons, per l’influx del hip-hop, i es reuneixen en un lloc especialistes a fer beats, d’altres que fan hooks… No puc agafar una guitarra i omplir el silenci tot sol, de manera bonica, amb la meva veu. No crec que sigui el meu negociat.
— Les cançons tendeixen als mitjos temps, amb introspecció i melancolia a Waltzing Matilda o Miracle a Les Planes.
— Hi ha emocions que són més de banda i d’altres, d’individu. Ara trobo a faltar la sornegueria dels quatre tocant i mirant-se. Quan estàs sol a casa, hi ha emocions que no et surten de forma natural. Jo sé quines emocions d’un disc de Manel no són meves. Potser les meves en tendeixin més cap a això, el mig temps reposat i la melancolia.
— Hi ha referències a la naturalesa de l’ofici de l’artista, per exemple, en el tema titular.
— Complaer és la paraula clau de la cançó. Per què determinades psicologies actuen per complaure una autoritat. Complaure com a manera d’anar pel món. L’artista en concret sempre està buscant aquest aplaudiment.
— Manel no ha fet aquest efecte.
— L’indie es presentava de vegades com si no busqués complaure el públic. Però no. Qualsevol que pugi a un escenari té ganes que hi hagi molta gent davant i que les seves cançons agradin.
— A Estudiantina diu que «el món va ser, és i serà, per sempre / dels estudiants sense vocació». Sembla el seu cas, ja que vostè va estudiar periodisme i va ser becari d’EL PERIÓDICO fa 20 anys,
+ elperiodico.cat /cat/fotos/
— Sí, això va ser cap al 2004. Soc d’una generació que, si hagués seguit el camí del periodisme, m’hauria costat col·locar-me professionalment. Però l’atzar em va portar a llocs estranys, com fer Els millors professors europeus (2008, el primer àlbum de Manel). L’absència de vocació la vaig patir bastant.
— Al llarg de la seva carrera ha sobreviscut als canvis de modes, com quan va sorgir la quinta de Txarango, i ara l’escena catalana viu un sotrac amb el nou pop urbà, electrònic i filollatií ¿Què li sembla?
— Han aparegut codis nous. Miracle a Les Planes parla que la nostra generació va voler complaure l’anterior, i ara fa la sensació que els de 20 són més agressius i han vingut a transformar. Hi ha coses, com els sintetitzadors i arranjaments, i la part rítmica, que m’agraden molt. I les lletres... poden ser lleugeres i que m’apassionin per això. Quan Julieta canta «trenca’m el cor per tercer cop», m’encanta aquest «tercer». Però ara surten coses que estan bé i d’altres no tant, com ha passat tota la vida. Perquè això del gran moment de la música catalana ho sentim cada cinc anys, ¿no? És el presentisme.
— A tot això, ¿Manel no s’ha dissolt?
— No, en la vida és habitual que les coses passin en lletra petita i no amb exabruptes. Parlem cada dia. ¿Tornarem a fer un disc junts? Sí, però veurem quan ens va bé a tots. ¿Abans de 10 anys? Sí, podria acotar més, però ja ho anirem veient.