La fauna de la corrupció
Amb cada cas de corrupció espaterrant esclata la indignació moral, el tots els polítics són iguals i el tu igual que jo, fins que l’escàndol decau i la funció circense es posposa. La corrupció infecta la confiança dels ciutadans en la política i les institucions, perjudica el creixement, de la mateixa manera que ningú paga impostos de bon gust i encara menys si sap que el seu veí defrauda Hisenda.
La corrupció té la seva pròpia fauna, amb elements de picaresca adaptada a l’’off shore’, als prodigis del clic digital i als intersticis dels sistemes polítics però corresponent a flaqueses de la naturalesa humana que ni el regeneracionisme més sever no corregeix del tot. En el cas de les mascaretes, l’enfilall de personatges grotescos i grollers, uns manetes de l’estafa amb marisqueria incorporada, van nodrint-se d’aquella confusió entre el públic i el privat que gairebé sempre és beneficiosa per al particular.
Hi ha maneres per reduir la corrupció pública i convèncer la societat que s’entra en una etapa de més transparència. Per exemple, que els partits polítics es comprometin a controlar al màxim la qualitat moral dels seus candidats i gestors. La corrupció fa malbé la confiança, retreu les inversions estrangeres, resta exemplaritat. D’acord amb l’experiència de la societat espanyola en les últimes dècades, és que la corrupció és cíclica? Més aviat seria que agafa empenta quan té ocasió: legislació mal concebuda, perpetuació en el poder, bombolla immobiliària, 2008, la covid i tot el que vingui. Ja vam veure com de les targetes B en l’operació Púnica, dels eros a Andalusia al cas Palau de la Música o Unió Mallorquina, la liqüefacció del bé comú semblava ser irreversible.
Encara que sigui amb retard, s’espera el moment de gravetat en la definició efectiva contra les pràctiques corruptores, de llenguatge de noblesa i condemna, gestos eficaços d’acció política. Una vegada més, seria l’hora de respondre amb altura a l’estupor d’un país que ja ni es creu el que passa. En moments així, la pregunta no és exactament si hi ha alguna cosa que els mercats no puguin comprar; el que ens preguntem avui és si existeix res que la corrupció no pugui intoxicar. Per descomptat, en la vida pública hi ha molts elements ciutadans, polítics, jutges, empresaris, diputats, periodistes, vida civil- que la corrupció no podrà anul·lar per molt que diguem que tot té un preu. L’exemplaritat no és tan sols un fi, també és un mètode. No es van concebre les auditories per a una altra cosa. La transparència és una forma d’autoritat.
És així que, de manera sempre imperfecta però fins avui no superada, els mecanismes de la societat oberta permeten
Existeixen maneres per aturar la corrupció pública i convèncer la societat que s’entra en una etapa de més transparència
ventilar els estables i obrir finestrals. És massa fàcil perdre de vista el bé comú. Corrompre avui i facturar demà. Mentre ens instal·lem en la societat 2.0 i hi ha qui posa al dia la infal·lible estafa del tocomocho.n
Valentí Puig és escriptor i periodista