«Les meves nedadores han d’anar a treballar per pagar-se el pis»
Mai va saber on acabaria. Va voler donar-se un temps amb les piscines quan va deixar la natació sincronitzada, però Andrea Fuentes (4 medalles olímpiques, 16 mundials i 16 europees) va necessitar compartir tot l’après i, després d’anys de voltes pel món, va agafar les regnes de la selecció dels Estats Units. Ha classificat el combinat nord-americà per als Jocs Olímpics després de 16 anys sense disputar-los i ha obtingut dues medalles de bronze en el Mundial de Doha. De les pors, els canvis i la dura realitat de l’esport femení xerra amb aquest diari.
— ¿Es va sentir perduda al retirar-se?
— Quan vaig deixar de ser esportista no tenia clar que volia ser entrenadora. Vaig començar a explorar altres camps per veure què era el que m’agradava. Sincerament, no em volia tancar només en el món de la sincro. Vaig provar diferents coses, però sempre tenia el cap a la piscina. Sentia que tenia molt coneixement que m’estava quedant per a mi i que no estava compartint.
— ¿Què li va fer fer el pas?
— Va coincidir que alguns clubs em van començar a trucar per veure què faria després de retirar-me i em van oferir cursos d’una setmana. Em demanaven que els fes la coreografia, ja que jo soc molt artística. Cada vegada m’anava agradant més. Llavors, vaig començar a viatjar amb la família. Anàvem cada mes a un país diferent a donar els cursos. El meu marit és gimnasta i feia la part de les acrobàcies. Vam agafar els nostres dos fills nounats i ens en vam anar. Quan van passar quatre anys necessitàvem estabilitzar-nos en un lloc fix.
— I va rebre la trucada dels Estats Units.
— Hi havia estat un parell de vegades fent cursos d’una setmana. L’entrenadora de llavors va tenir problemes greus i ho va deixar. Em van trucar per oferir-me el lloc de seleccionadora. Jo mai ho havia fet i era un rol molt diferent. Els vaig dir que no tenia experiència, però els era igual. Volien que portés l’equip i van confiar més ells en mi que jo en mi mateixa, la veritat. Ells volien, a més de comptar amb algú conegut, algú que poguessin formar amb els seus principis. Els meus coincidien amb els que ells volien per a l’equip.
— ¿En què es basen?
— Als Estats Units van començar abans que ningú altre a tenir en compte la salut mental en el món de l’esport. I jo sempre m’havia posat com a missió entrenar en la sincronitzada sense perdre el respecte a l’esportista. Amb molt més pes en l’empoderament de les esportistes que a través de l’autoritat. No sabia com es feia perquè mai ho havia vist. Així, vaig començar a muntar un sistema que alineava els valors que volien aquí amb els meus. I així portem cinc anys i mig. Ho vam começar des de la merda més profunda fins ara. Ha costat molt aquests cinc anys, la veritat. No hi havia gairebé federació ni estructura quan vaig arribar.
— La natació artística és un dels pocsesportsenquèladonahatingut sempreunpaperprotagonista.
— En el nostre esport és molt comú tenir dones com a entrenadores. Ara hi comença a haver homes, però és més fàcil que una dona sigui seleccionadora perquè, per si mateix, ja estem en aquest esport. En d’altres, com el futbol, el waterpolo o l’handbol, m’estranya que no hi hagi més dones seleccionadores.
— ¿Per què creu que passa?
— He intentat pensar quins en poden ser els motius i crec que és una cosa de costums. No veure dones exercint com a seleccionadores fa que d’altres ni tan sols s’ho plantegin. En canvi aquí és: «És clar que puc ser entrenadora o seleccionadora. Ho he vist mil vegades». Si no ho has vist mai, realment has de ser algú que vulgui canviar les regles per realment crear els canvis. No són normes escrites, però és el que està socialment establert. Cal propiciar que les dones ho vegin, que no són les primeres i que es pot fer.
— Crear referents és clau.
— La vista entra més que l’oïda. Per això és més important que en veiem l’exemple. Les dones, no és que no se’n sentin capaces, és que mai ho han vist i si vols fer una cosa que mai has vist requereix un tipus de caràcter que no és tan comú. No a tot el món li és igual el que està establert en la societat.
— Amblasevacarrera,estàclarque vostè s’ha convertit en una d’elles.
— M’alegro molt de poder ser un referent. Jo les vaig tenir com a nedadora, com Gemma Mengual, però com a entrenadora no en vaig tenir cap d’específica. Tinc referents de diferents esports i coses bones de cada entrenadora que he tingut. He anat barrejant coses de diferents personalitats, com per exemple Pep Guardiola.
— ¿Què ha adaptat d’ell?
— Vaig llegir que ell havia après de Johan Cruyff que a cada persona cal parlar-li d’una manera diferent perquè li arribi dins. Saber quin tipus de discurs l’apel·la directament. Com fer que cada persona, en la seva individualitat, arribi al màxim gràcies a la motivació. Cada persona té alguna cosa dins diferent i el que ha de fer un entrenador és veure què encén l’espurna de cada un. Guardiola em va inspirar per veure que, després de ser bon esportista, es podia ser bona entrenadora. Sempre em deien que no es podia, i jo sempre el posava a ell d’exemple.
— Els Estats Units han sigut sempre referencial en l’esport. Però, ¿quina és la situació amb la natació artística?
— Aquí, si no et dediques al futbol femení o a la gimnàstica, no pots viure d’això. Elles són superfamoses i estan molt ben valorades. El futbol femení aquí és enorme. Perquè una nena pugui jugar a futbol són, mínim, 500 euros al mes. Hi ha una competició ferotge de nenes volent jugar. Però el Govern dels EUA no dona res. Ni una subvenció. Tot són polítiques privades, espónsors i patrocinadors. Qui té màrqueting fàcil ho fa ràpid, i qui no, res. Nosaltres no tenim cap suport per part del Govern i tot ens ho hem hagut de buscar per patrocinadors privats. A Espanya, el Comitè Olímpic i el Consell Superior d’Esports dona diners, beques… Però aquí no. Les meves nedadores, quan acaben d’entrenar, han d’anar a treballar per pagar-se el pis.
«No veure dones seleccionadores en altres esports fa que d’altres ni tan sols s’ho plantegin»