Bayona, a un esglaó de la glòria
El primer director espanyol que va aconseguir un Oscar a la millor pel·lícula estrangera va ser Luis Buñuel, el 1972, amb El discret encant de la burgesia, un film de producció francesa. Des d’aleshores, pocs cineastes han aconseguit el preuat guardó. Deu anys més tard, José Luis Garci, amb Volver a empezar i, deu anys després, Fernando Trueba amb Belle Époque. El 1999, el famós crit de Penélope Cruz va consagrar Pedro Almodóvar per Todo sobre mi madre, i el 2004 el drama de Mar adentro va donar l’estatueta a Alejandro Amenábar. La pròxima matinada, al Dolby Theatre de Los Angeles, en la 96a edició dels Oscars, un noi nascut a Trinitat Vella i format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), podria engrossir la llista, 20 anys després de l’últim èxit del cine espanyol.
Juan Antonio Bayona (Jota) ha aconseguit que La societat de la neu aspiri al premi internacional i també al de millor maquillatge i perruqueria, amb una pel·lícula que va més enllà dels estàndards amb què es presentava la cinematografia hispana fins ara. Les cintes que hem citat tenen una característica comuna, la de retratar històries més o menys locals, íntimes o sentimentals amb escenaris reduïts i, en molts casos, tancats o claustrofòbics.
La societat de la neu, per contra, destaca per ser una producció de gran envergadura, del braç de Netflix i amb un veritable desplegament de mitjans. N’hi ha prou amb veure el making of per adonar-se de la magnitud de l’aventura de Bayona. La història dels nois que van sobreviure a la tragèdia dels Andes (just l’any en què Buñuel triomfava als Oscars), l’accident del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana i la posterior lliçó de coratge, de «com en els moments en què ens sentim abandonats ens hem d’unir i donar-nos als altres» (com ha declarat el mateix director), té darrere seu una tremenda elaboració no només a nivell estrictament narratiu, cinematogràfic i d’interpretació, sinó també quant als mitjans tècnics i humans posats al servei d’un relat trepidant.
Bayona, que ja va estar a punt de conduir Naomi Watts a un Oscar amb Lo imposible és segurament el director espanyol que més s’ha endinsat en el concepte d’indústria del cine a gran escala. Amb una carrera fulgurant des de L’orfenat s’ha posat al capdavant de projectes com Un monstre em ve a veure, la citada Lo imposible i el Jurassic World produït per Steven Spielberg, a més de les primeres entregues de la sèrie derivada d’El senyor dels anells. En el cas de La societat de la neu torna a rodar en espanyol i s’enfrontarà amb les favorites: la intimista Perfect days de Wim Wenders i la inquietant La zona de interés de Jonathan Glazer, tot i que s’estalviarà competir amb Anatomia d’una caiguda sorprenentment oblidada per l’acadèmia francesa i que, tot i així, aspira a l’Oscar a millor pel·lícula.
Torna el glamur de Hollywood, però aquesta vegada, a més, amb propostes d’altíssim nivell, amb la favorita Oppenheimer al capdavant, i amb aspirants tan notables com l’antiracista Los asesinos de la luna i com la surreal Pobres criaturas. Sense oblidar, per descomptat, una altra producció d’arrel catalana Robot Dreams de Pablo Berger, nominada com a millor pel·lícula d’animació.
El nivell de producció de ‘La societat de la neu’ va més enllà de les anteriors guanyadores espanyoles de l’Oscar
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals