Empestat Aznar

Res resumeix millor el terror polític que encara produeix l’11-M a la dreta extrema madrilenya que les còmiques piruetes d’Ayuso i Almeida en els actes del 20è aniversari de la matança per evitar adjectivar la paraula terrorisme amb el qualificatiu gihadista, evidenciant que l’ala dura del PP continua congelada en el plistocè conspiranoic. Dues dècades després, segueixen els mateixos funambulismes per jugar amb l’ambigüitat que no se sap ben bé qui va ser. Per si algú tenia algun dubte que aquest és l’autèntic pecat original mai confessat ni purgat, ahir Aznar en persona va tornar a parlar com un ventríloc a través de la seva fundació per dir-nos que no va tenir, llavors, «cap element» per descartar que podia ser ETA. És a dir, i tot i que sembli un acudit, continua instal·lat en les dues cèlebres línies d’investigació, intentant que la mentida sobrevisqui amb el vell mètode de repetir-la fins a l’infinit. Aznar sap que l’11-M és la criptonita que l’anul·la, i en lloc d’aprofitar l’ocasió per retractar-se, ha preferit fugir cap al futur amb la vergonya a sobre. No està sol: 20 anys després, i després del circ grotesc de l’àcid bòric i la Renault Kangoo amb què va empantanegar el periodisme i la política espanyols durant dues dècades, Pedro J. continua dient que encara res està clar sobre l’autoria de la matança. En realitat, tota aquesta basta construcció, repetida en el temps com una patologia clínica, vol amagar que estem davant una història tant terrible com fàcil d’explicar: que l’11-M va ser conseqüència que aquella vergonyosa guerra de l’Iraq (justificada amb les inexistents armes de destrucció massiva) va posar Espanya en un punt de mira gihadista preferent, i que les manipulacions desesperades després de l’atemptat es van deure al fet que Aznar sabia perfectament que la relació causa-efecte entre la guerra i l’atemptat li costaria la presidència, com efectivament així va ser. La resta de la història no és res més que una de les fàbriques més grans de mentides que s’han edificat mai en cap democràcia del món, amb els seus corresponents altaveus mediàtics.

El que és veritablement inversemblant és que l’autor intel·lectual d’aquella estafa monumental, que es va dedicar a acovardir tots els directors de diari amb la mentida conscient que havia sigut ETA, 20 anys després no només no hagi demanat perdó, sinó que a més es dediqui a donar-nos lliçons

Fins que el PP no es desmarqui de l’autor intel·lectual de totes les mentides de l’11-M ni podrà ser un partit creïble ni podrà pactar amb ningú que no sigui Vox

nasals amb el bigotet a sobre. Que el PP no hagi aconseguit desfer-se d’un facinerós d’aquest calibre, ni de la seva insuportable motxilla de l’11-M, és el que millor explica per què el partit de Feijóo és incapaç de governar amb ningú que no sigui Vox. Fins i tot que Aznar no sigui un autèntic empestat, i fugin d’ell tots els líders de la dreta, el PP ni podrà ser un partit creïble de centre ni podrà recuperar un relació mínimament normal amb la veritat i per tant amb la resta de forces polítiques.

Ernest Folch és editor i periodista