El futur ja és aquí
Sense l’aigua no hi ha res: ni turisme, ni indústria, ni cultius, ni ramaderia, ni esquí, ni centres de dades. Ni salut. Tampoc independència, per si algú en té dubtes
Tot just havia començat a escriure aquesta columna quan he llegit la notícia: eleccions al maig! He estat temptat –no ho negaré– de modificar l’esborrany i canviar el títol; després, però, he entès que no calia. Les eleccions no anul·len la urgència de debatre sobre la sequera ni l’actualitat dilueix l’imperatiu d’actuar. Més bé al contrari, representen una oportunitat que no podem balafiar.
Quina millor ocasió que una cita electoral per tal de confrontar seriosament les propostes de cada partit sobre la sequera? Més enllà de declaracions de bones intencions, eslògans desafortunats i mesures reactives, quin és el pla dels distints candidats i candidates per tal de fer front a la manca d’aigua? Tenen setmanes senceres per explicar-nos-ho. I la veritat, poques coses semblen més importants a l’hora de decidir qui governarà Catalunya que conèixer com vol abordar la sequera actual. Sense l’aigua no hi ha res: ni turisme, ni indústria, ni conreus, ni ramaderia, ni esquí, ni centres de dades. Ni salut. Ni futur possible. Tampoc independència, per si algú en té cap mena de dubte.
Sota el paraigua de la sequera, que és també el de la gestió del territori i el de la crisi ambiental (particularment el canvi climàtic amb la pujada de temperatures i l’alteració del cicle de precipitacions), hi cap tot Catalunya, la del 2024 i la de l’any vinent, també la del 2030 i més enllà. Hi caben tots els països que pot ser Catalunya, sempre que no s’assequi, perquè un país sense aigua és només un erm en la realitat i unes tristes línies al mapa.
Emergència molt més greu
L’escenari és el propi d’una distopia: milions de persones amb el subministrament d’aigua de boca compromès, desenes de milers d’hectàrees productives sense poder conrear-se, extensions enormes d’ecosistemes únics i valuosíssims a la corda fluixa (i nosaltres amb l’ai al cor pels incendis).
Hi ha algunes solucions tècniques, però totes no arribaran a temps. Cal adreçar l’estructura, no les fuites, i això requereix valentia política, més encara en un moment en què certs sectors, com l’agrícola o el turístic, clamen contra qualsevol tipus de control o normativa ambiental. Caldrà repetir (una vegada més!) que només focalitzant en l’oferta i sense abordar la demanda no assolirem cap progrés rellevant. Que l’economia circular, tantes vegades usada únicament per a l’ecopostureig empresarial o institucional, ha de ser capaç d’anar més lluny del que ho ha fet fins ara. I que caldrà fer un exercici de priorització, democràtic i transparent, sobre els usos de l’aigua que considerem imprescindibles i els que no.
El futur és aquí. Les eleccions del maig són l’escenari perfecte per fer palès que l’angoixa per la sequera afecta, dirigeix i condiciona les propostes electorals. Parlem de no poder cultivar o beure de l’aixeta, no d’un abstracte problema ambiental que afecta un territori situat a milers de quilòmetres. És ara o mai.