La gent, que es foti
Sí, i la gent, que es foti. Aquesta ciutadania del carrer a què s’apel·la constantment des de l’esquerra. A la que ha d’esperar mesos –o anys– per a una operació. La que porta els seus fills a l’escola pública i en pateix les deficiències. La que no pot emancipar-se –o divorciar-se– a causa dels preus de l’habitatge. Tota la que es mou en transport públic, la que espera el miracle de la pluja perquè la política es va oblidar de preparar-se per a la sequera... Tota aquesta gent, que es foti. L’ànsia electoralista ha acabat vencent uns pressupostos socials. ¿Eren millorables? Per descomptat, però potser seran irrepetibles.
Perquè el PSC pot coixejar per l’amnistia i el cas Koldo. Perquè ERC no acaba de saber construir una política útil davant la pirotècnia essencialista de Junts. I perquè En Comú Podem ha frenat polítiques socials per un eslògan electoral: el partit verd que no es ven al capital. Preciós per emmarcar entre la seva militància, escassament atractiu per als que breguen per subsistir. És molt difícil de creure que el Hard Rock sigui el límit moral que els Comuns han volgut vendre en les negociacions. Per molt detestable que sigui el projecte, mai havia motivat un veto per la seva banda, malgrat que fins ara no podien tirar-lo a la cara dels socialistes (que no el van impulsar, però ara el defensen sense vergonya). Sí, potser ha sigut això. Aquella irrefrenable temptació de l’esquerra a bombardejar-se entre ells mentre els projectils impacten al carrer.
Després d’una llarga dècada convulsa en què la bandera es va imposar a totes les discussions, per fi hi havia l’oportunitat de tirar endavant mesures de pes social, de mostrar un acord ampli d’esquerres, de guanyar una mica d’estabilitat en moments incerts i d’assajar un discurs compartit progressista davant els cants de sirena de la ultradreta. Cants que a curt termini potser van justos de vots però que s’acaben engreixant gràcies al desengany i la sensació de desemparament que provoquen, precisament, gestos polítics com aquest.