‘Premiar’ per arribar tard
Vaig rebre un e-mail de l’escola dels meus fills que m’inforva que a partir d’ara si arriben tard no se’ls permetrà entrar a l’aula. ¿És correcte premiar-los per fer tard? ¿No seria millor que sentissin que si fan una cosa malament la seva vida es veurà alterada negativament amb una conseqüència que no els causi plaer? Acudir sempre al càstig no corregeix el problema si això no comporta un ensenyament adjunt. Arribo tard i no he de fer classe: el còctel perfecte per crear ciutadans del futur passotes i apàtics, i després ens queixem de com és la joventut actual.
L’educació i l’ensenyament de coneixements no són exclusius de pares i escola, hi ha d’haver una sinergia entre tots dos, però en molts casos excusen aquestes responsabilitats i es dediquen a donar la culpa a l’altre. Hem arribat a un punt en què el càstig s’ha convertit en una pena a complir perquè la societat ho exigeix i cada vegada més fugim de les responsabilitats com a pares i com a centres educatius.
Totes les ciutats tenen espais dolorosos, llocs que no voldries visitar mai, oficines de l’atur, hospitals, cementiris i per això intenten ser acollidors. A Barcelona, però, n’hi ha un que sembla dissenyat per deprimir-te: el dipòsit de la grua municipal. L’administració pública no fa cap esforç per dissimular o ennoblir el tràngol que significa haver de pagar una xifra desmesurada de diners per recuperar el teu vehicle. Des del moment que hi arribes fins que te’n vas, l’escenografia et vol anorrear, fer-te pagar la culpa d’haver tingut una badada o ni això: que algú s’hagi aprofitat de la teva bona fe com a veí .
Un cop al dipòsit, primer et topes amb la tristesa de les senyores que t’atenen a caixa i han d’aguantar la ràbia dels ciutadans que abonen la multa. Quina mirada més entumida! Tant de bo cobrin un bon sou per suportar aquell infern subterrani. Després ve el passeig pel pàrquing per rescatar el teu cotxe, espantat com qui allibera un amic indefens en un segrest exprés. La visió aterradora dels vehicles plens de pols, com embalsamats, que fa anys que el seu propietari va abandonar; l’horror dels cotxes sinistres i sinistrats, destrossats en un accident; les motos amb les rodes desinflades, els vehicles amb matrícula estrangera...
Tot aquest periple traumàtic et fa sentir víctima d’un ajuntament que veu Barcelona com un negoci. Penso en els veïns del barri de la Ribera que com jo hem de conviure sovint amb filmacions, curses atlètiques i cavalcades infantils que inutilitzen l’aparcament per a residents, alhora que ens paren trampes perquè la grua s’emporti el cotxe. Una grua, d’altra banda, que potser hauria de tenir més complicitat amb els veïns i alhora ser més implacable amb els turistes que aparquen a les places dels residents. I ja no parlem del luxe reservat als treballadors dels jutjats al passeig de Lluís Companys: magistrats i funcionaris que gaudeixen del privilegi d’aparcar (de franc) on volen. Un abús a la vista de tothom (i, per cert, amb el que cobraré per aquest article pessimista no pagaria ni la multa sencera de la grua).