Llegenda del piano que estimava BCN
Maurizio Pollini
L’actriu catalana Sílvia Tortosa ha mort aquest dissabte a Barcelona als 77 anys, segons ha comunicat la Unió d’Actors i Actrius. La intèrpret, nascuda a Barcelona el 1947, amb una llarga carrera a la televisió, el cine i el teatre, va ser un dels rostres més populars als anys 70. També és considerada com una musa del cine del destape durant el postfranquisme tot i que a ella mai li va agradar el qualificatiu. Tortosa ha mort aquest dissabte després d’una «dura lluita contra el càncer», segons informa un comunicat de la seva agència de representació i la seva família recollit per la revista Setmana.
Va estudiar interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, i va entrar al món de l’espectacle a través del teatre molt jove, amb 15 anys, amb el paper de Dorita a El màgic d’Oz i ja amb 19 anys va debutar en el cine amb el film El último sábado, de Pedro Balañà. Al llarg de la seva carrera va participar en més de 30 pel·lícules. Una de les més destacades és La senyora (1987 i direcció de Jordi Cadena), en què també figurava com a guionista (va adaptar la novel·la homònima d’Antoni Mus). Alguns títols destacables de la seva filmografia són: Hasta que el matrimonio nos separe, Assignatura pendiente i Horror Express, en què va compartir pantalla amb Christopher Lee i Peter Cushing.
També el seu paper a la televisió va popularitzar la seva figura amb les seves aparicions en el programa cultural de TVE Estudio 1, en l’espai musical de la mateixa cadena Aplauso, en telefilms com Tita Cervera: la Baronesa (2011, Telecinco) i en sèries com Cita a Ciegas (Cuatro). També va participar en populars sèries com Curro Jiménez, Farmacia de guardia i Hostal Royal Manzanares.
Passió pel cine
«La meva passió ha sigut el cine. Sempre m’he sentit còmoda davant d’una càmera, confessava fa uns anys l’actriu. «Vaig fer unes quantes pel·lícules de destape, cosa gairebé obligada en aquell moment, però aviat em vaig adonar que allò no era la meva especialitat. No per aparèixer despullada o
Després va triomfar a Madrid amb una altra obra del mateix autor Cara de plata, un muntatge que es va estrenar primer a Barcelona. I anys després arribaria Tirano Banderas, estrenat al Teatre Espanyol de Madrid. Va participar en obres clàssiques com ara El burlador de Sevilla de Tirso de Molina, L’avar de Molière i Una dona sense importància d’Oscar Wilde, però també en textos més moderns com Las cítaras colgadas de los árboles, d’Antonio Gala, i Olvida los tambores, d’Ana Diosdado.
Amant de la música, cantant i compositora, l’actriu també va protagonitzar diversos musicals entre els quals destaca Cabaret, una aplaudida producció del Festival Olímpic de les Arts dirigida per Jérôme Savary amb Nina, Ovidi Montllor, Ramon Madaula i Michel Dussarat que es va veure al desaparegut Teatre Novetats.
Compositora per a la televisió
Tortosa va compondre unes 50 cançons, entre elles les sintonies de programes de TVE com Tot i més que va presentar entre el 1982 i el 1983. I el 1996 va llançar l’àlbum Una historia de cuplés picantes. Atenta a les noves tendències, Tortosa va crear el 2011 un canal de Youtube En casa contigo, on compartia vídeos amb receptes i consells.
La capella ardent obrirà al Tanatori de les Corts demà, dilluns, de 9.30 a 12.00 hores.
La programadora degana de la música clàssica de la capital catalana, Ibercamera, anunciava com una de les joies de la seva actual temporada la tornada a l’escenari del Palau del llegendari Maurizio Pollini per al 24 d’abril, però al febrer es va veure obligada a cancel·lar el recital perquè el mestre havia patit una «severa infecció respiratòria». El seu Bach incommensurable, el seu Schumann adorat i el seu insuperable Chopin ja no podran tornar a escoltar-se, perquè el mestre va morir a Milà ahir, als 82 anys. La notícia la donava a conèixer el Teatre alla Scala de Milà, que acollirà la capella ardent del que era un dels pianistes més destacat de les últimes dècades, una referència absoluta en el seu ampli repertori; en els últims anys els seus problemes de salut –sobretot cardiovasculars– l’havien obligat a retirar-se a poc a poc dels escenaris.
Mestre de mestres, es va formar al Conservatori del seu Milà natal tant en piano com en composició. Va saltar a la fama al vèncer el Concurs Chopin de Varsòvia el 1960 i va ser lloat pel també llegendari Arthur Rubinstein. Pollini va continuar estudiant i ampliant repertori, perfeccionant-se amb un altre gegant del teclat com va ser el mític Arturo Benedetti Michelangeli, per això la seva herència era tan preuada, ja que portava als gens una tradició que entroncava amb els mateixos compositors que tant respectava. Sí, perquè en les seves interpretacions el respecte a la partitura era fonamental, sense caure en exageracions.
La seva carrera el va portar a debutar als escenaris més importants del món, tant en recitals en solitari com al costat d’orquestres i batutes de primera, que se’l disputaven per pujar-lo al seu cartell: Von Karajan, Mehta, Sonopoli, Schippers... Va portar el seu art a mig món i també va portar a terme una destacada carrera discogràfica, primer amb EMI i, des de 1972, va gravar gran part del seu repertori per a Deutsche Grammophon, que ha reeditat la seva obra en repetides ocasions. Al costat de Chopin i Beethoven, autors en què ningú li feia ombra, també va fer seves obres de Mozart, Brahms i Debussy, però sobretot li va brindar nova vida a la música per a piano del segle XX, pontificant amb noms com Schoenberg, Stravinsky i Webern.
Passió per la direcció
Sempre inquiet, va cultivar també la música de cambra i va pujar al podi, ja que la direcció d’orquestra era una altra de les seves passions. Culte, amant de l’art, de la gastronomia i de la cultura en les seves més variades expressions –fins i tot va intentar estudiar física–, la seva fama d’intel·lectual i d’admirador dels petits detalls de la vida quotidiana el va acompanyar durant tota la seva vida.
A Barcelona les seves contínues actuacions per a Ibercamera quedaran per a la història, tant com per al seu públic fidel; en els seus concerts es creava un clima increïble i es mostrava sempre generós amb les propines, apartat, que es transformaven en una tercera part de les seves actuacions ja que arribava ràpidament a regalar mitja dotzena de peces dificilíssimes.