Els 1.300 milions de l’esport femení

Organitzacions esportives, operadors audiovisuals i marques es troben en un moment de màxima importància, però també d’incertesa per a l’alta competició.

Si assimilem l’esport femení a una start up, el projecte ja ha passat aquella fase a què anomenem market fit, ja que s’ha evidenciat que hi ha un producte que els i les aficionades estan disposades a consumir. ¿Què falta? Saber quina és la mida autèntica del mercat i el preu que la població està disposada realment a pagar. I aquí comença el debat de veritat.

El primer és que cal separar molt bé les tipologies de producte. Si ens referim a la pràctica esportiva, el desafiament no està en el preu, sinó en el que es proposa. Les dades del Govern revelen que la dona esportista gasta de mitjana més que l’home, amb 94,4 euros a l’any. ¿Què falta? Participació. Tot i que en l’última dècada s’han guanyat dos milions de clientes, els homes encara representen el 70% de la despesa total a Espanya per la simple raó que són molts més els que tenen integrat el consum i la pràctica d’esports en la seva rutina.

¿Com es pot augmentar la seva participació? Aquí és on la roda continua girant i passa dels promotors (federacions, cadenes de gimnasos, clubs...) als mitjans de comunicació.

Però aquí també és on arriba el dilema de si va abans l’ou o la gallina. ¿No hi ha més esport femení perquè les marques no volen invertir en les seves retransmissions, o perquè les televisions no creen les vendes de contingut perquè els patrocinadors posin els diners?

A llarg termini

I aquí és on tornem al territori emprenedor, i la importància que en aquestes fases inicials té invertir pensant a llarg termini. Ho han fet Mediapro i DAZN comprant drets i elevant el nivell de producció televisiva del futbol femení, ho estan fent els clubs assumint les pèrdues que genera mantenir una estructura professionalitzada en un producte –la competició– que avui encara no monetitza al nivell que s’espera.

Amplificar el missatge

Aquí és on també entren en joc els patrocinadors, a qui molts veuen com el pulmó econòmic addicional per a aquesta primera fase en la que l’aficionat encara no paga –o ho fa en un grau més baix.

Un pulmó que no és gratuït, en tant que exigeix que clubs i esportistes s’impliquin a amplificar els seus missatges i que aquest suport no es perdi a mesura que va creixent la seva notorietat mediàtica.

Es tracta realment d’una carrera a llarg a termini. Perquè de l’existència de tots aquests productes audiovisuals també depèn l’aparició de referents, d’ídoles que normalitzin i permetin aprofundir en la pràctica esportiva entre dones.

I a més practicants, més consumidores que facin que la roda ja no únicament giri, sinó que ho faci a una gran velocitat i amb mesura.

La dona esportista gasta de mitjana més que l’home. ¿Què falta? Més participació