I Xavi guanya Pep
Però això que ara sembla, dit així, una notícia fora de la realitat, va passar, va omplir el camp del mateix silenci que li va sobrevenir a Pep i després es va dissoldre en un clamor que només es recorda de gestes que ja eren llegendes en l’oblit. El principal factor d’aquesta sorpresa es diu Lamine Yamal.
Joan Domènech escrivia sobre la convocatòria, el 23 d’abril de l’últim any, d’un jove de 15 anys, «un extrem cadet» a qui s’anava a confiar un partit que a la fi seria el senyal que les coses no les arreglava ni la il·lusió d’aquest futbolista que després seria, fins que va complir els 16 anys que ja tenia ahir, el baluard d’un equip en q uè el president laic ha continuat sent Lewandowski.
Aquest polonès va passar de deixar-lo amb la mà estesa una vegada que el noi se li va acostar per saludar-lo, a ser ara un altre dels seus admiradors. Que el gol que va deixar mut Guardiola fos, al final, obra de Pedri, és un símbol més del que va d’aquell Barça que semblava rebutjat per al futur de les competicions a aquest que en una nit que semblava que havia de ser tan fosca com la de sant Joan de la Creu es va alçar amb una victòria que ara reivindica fins i tot el Ramallets dels pals quadrats de Berna.
Quan el millor migcampista que ha tingut el Barcelona fins ara es presentava davant la difícil audiència barcelonista com la víctima d’un foc amic que va fer qüestionar la primera frase que va pronunciar quan va arribar, com la salvació, al tan indefinible club blaugrana: «Tinc les meves normes».
El somni
Entre aquests efectius, deia, hi havia l’ordre, l’exigència i l’ADN Barça. Havien de ser, derrotada la possibilitat de tornar a tenir Messi, els elements de la seva lluita. En aquell temps no semblava que hagués de ser un noi de 16 anys i un altre que és gairebé el coetani de Lamine els que el salvessin en una nit que la utopia era guanyar precisament Pep.
[Ni idea del que passarà, però si això és així, si aquest somni es compleix, sentiré que el Barça a la fi es treu de sobre la marca del desastre de Berna, a costa, per cert, de qui ara seria una esperança certa perquè no continuem esperant el compliment de les utopies.]