SOS dels amfibis a BCN
Augmenten les captures de granotes i capgrossos als parcs. Nens amb salabres i gossos alteren la vida natural als estanys urbans, mentre els experts es plantegen la necessitat de promoure la protecció d’algunes espècies i afavorir el coneixement sobre la
¿De què serveix l’increment de la fauna salvatge a les ciutats i els seus entorns? «Cada espècie té la seva funció ecològica», afirma Tafalla. I en posa dos exemples: «Les orenetes devoren els mosquits, mentre que els depredadors redueixen el risc de transmissió de malalties, ja que eliminen les preses més dèbils, amb freqüència infectades per algun virus o bacteri».
«A més, la presència d’ocells, papallones o altres espècies és positiva per a la salut mental, igual que passa amb els parcs renaturalitzats», opina. «¿A qui no li ve de gust un passeig per una àrea verda convertida en ecosistema?», es pregunta la filòsofa.
És possible que els albiraments de certes espècies augmentin en territoris limítrofs com ara els rius Llobregat i Besòs, a Collserola i el Vallès, o en solars abandonats entre fàbriques. ¿Però què és el que passa una vegada els animals creuen l’espessa i antipàtica frontera que els permet entrar al cor de les ciutats?
Alguns, com per exemple els senglars que un dia van baixar fins a l’Hospital Clínic o els que, fa setmanes, van explorar la Rambla de Badalona, es poden veure abocats a una mort segura en mans de les autoritats. D’altres, en canvi, descobreixen refugis inesperats. A Galanthus, assenyala García, intenten poder facilitar aquestes empares.
«Vam instal·lar caixes niu per als ratpenats i algunes aus, com per exemple els falcons o els rapaços nocturns», explica. La muntanya de Montjuïc, per als eriçons, representa un d’aquests racons salvadors. «Aquí disposen de més aliment del que hi ha en alguns espais molt menys antropitzats», afegeix.
Mentre Sergi García exposa els secrets de la fauna urbana de Barcelona, un jardiner entra en una de les sales del viver municipal de plantes Tres Pins, a Montjuïc, on té les taquilles part del personal de Parcs i Jardins. Primer, escolta les explicacions de l’expert amb atenció. Al cap de poca estona, fa una ganyota i obre la boca, sense atrevir-se a interrompre.
García, president de l’entitat Galanthus, se n’adona i el deixa de parlar perquè intervingui. El treballador municipal accepta el desafiament i procedeix: «Ahir vaig estar als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha nens i nenes amb salabres agafant granotes i capgrossos per emportar-se’ls a casa. A més, la gent hi entra amb gossos. I és delicat, perquè és època de cria. Potser s’hauria de fer alguna cosa».
L’ambientòleg assenteix, dolgut, i li dona la raó: «Sí, tancar el parc un parell de setmanes no seria forassenyat». ¿Però per què tanta preocupació? En aquests jardins hi ha una destacada presència d’amfibis. Hi conviuen tres espècies: la granota comuna, la reineta meridional i el gripau llevadora. A la nit, tant en aquest parc com a les basses del viver municipal, gestionades per Galanthus, ressona per tot arreu una orquestra de granotes i tòtils.
Poden créixer els albiraments al costat del riu Besòs o el Llobregat Algun animal es veu abocat a una mort segura, com va passar a Badalona
Nous riscos
El problema és que, a més d’espècies exòtiques com les carpes daurades, els goldfish, els humans s’han convertit en una nova amenaça per als amfibis. Igual que quan una tortuga careta posa ous en una platja la gent va aprenent que s’ha de salvaguardar el niu, el mateix hauria de passar també amb els capgrossos i la posada d’ous d’aquestes espècies acomodades als estanys barcelonins.
«Ja hi ha cartells, però falta coneixement. La fauna salvatge s’adapta constantment als obstacles humans. No hauria de ser tan difícil que nosaltres ens hi adaptéssim una mica», proposa. «No podem pretendre tenir ciutats permeables per a la fauna si els compliquem la vida als que ja hi viuen», adverteix.
Per aquesta raó, García intenta difondre la importància d’aquests animals i facilitar-los el dia a dia: «Durant la sequera del 2008, buidem les basses i comencem a dedicar-nos a la conservació dels amfibis, a més de promoure la retirada de peixos i tortugues exòtiques».
No obstant, García reconeix que les accions benintencionades no sempre són les més útils: «De vegades, col·locar una menjadora per a les aus pot facilitar el contagi de malalties perquè totes acudeixen al mateix punt». El mateix pot passar amb els hotels d’insectes, aquestes construccions perquè els pol·linitzadors s’instal·lin.
Menys pesticides
Però si ha d’escollir, considera que és millor promoure aquest tipus d’actituds que actuar com si els amfibis, ocells, rèptils i mamífers no hi fossin. ¿Com pot ser que se sentin més granotes als parcs de Barcelona que al delta del Llobregat, que hauria d’estar atapeït de granotes i capgrossos?
«Als jardins de la ciutat amb prou feines s’utilitzen pesticides i l’aigua del freàtic sovint té millor qualitat que la dels espais protegits del delta», denuncia el president de Galanthus.
Els humans s’han convertit en una amenaça per a aquests animals en alguns entorns Als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer conviuen granotes i tòtils