Que sembli un desastre
que es va construir a tall de càmera. Un temps després, junt amb la seva família es van traslladar a Puerto Real (Cadis). «Sempre tenia les mans cremades per haver de treure, a temperatures altíssimes, els maons dels forns durant les 12 hores de treball, cobert de suor i cendres».
Bitllet d’anada
El 1964, «em vaig encaminar cap a l’estació de tren, sabia que el bitllet era d’anada». En la seva arribada a Barcelona, després d’un temps treballant a la construcció, va començar el seu ferm compromís social, així com també la presa de contacte amb les arts gràfiques i la fotografia professional. Sempre esmentava amb emoció que totes aquelles dures vivències de joventut van ser aliment per a l’ànima i una autèntica escola de vida, que marcarien per sempre, junt amb el cine, la música i la poesia, el seu treball com a fotògraf. Va ser a Santa Coloma de Gramenet, amb Mari Carmen, on va crear la seva família. «Van néixer els nostres fills Ernesto i Laura. Va ser aquí on els meus pares van morir, i aquí on vaig descobrir la grandesa de la solidaritat, el compromís sagrat de la lluita per un món on els que no tenen res, tinguin. Vaig conèixer l’amistat, el respecte i la convivència. Aquí, un dia, el nostre fill Ernesto se’ns en va anar...».
Sempre ens recordava, parafrasejant Atahualpa Yupanqui, mirant-nos als ulls amb veu ferma i el dit índex aixecat cap al cel, que «primer la persona, després el fotògraf. Amb el temps el fotògraf serà millor». Un regal molt especial han sigut els últims anys a l’Associació Catalunya Mirades Solidàries, on juntament amb un grup d’amants de la fotografia ens has permès aprendre sota la teva mestria que quan la solidaritat, la fotografia, la paraula i l’amistat s’uneixen fan possible que els somnis i els petits grans miracles es facin realitat.
Enyoraré el teu talladet amb la llet «molt, molt calenta». Així demanaves sempre el cafè al matí, per portar-te la contrària en algun tema, un servidor demanava el cafè amb la llet «ben, ben freda». Al migdia o a la tarda, la cerveseta ben fresqueta; aquí ja estàvem completament d’acord.
D’ara endavant recomano mirar les teves fotos amb els ulls tancats i en silenci, només els obrirem per eixugar-nos les llàgrimes d’emoció i gratitud eterna.
¡Gràcies per tant, mestre Joan Guerrero!
Posar-te a fer una cosa que no saps fer produeix una estranya emoció. No posar-t’hi, i deixarho en mans d’algú que sí que en sàpiga, potser també. Però de tant en tant l’esperit d’aventura, l’alegria de la ignorància, el nihilisme fins i tot, es manifesten amb prou força per aconseguir que t’impliquis en empreses que no domines, i que deixi d’importar-te el resultat, que, el més segur, no serà excel·lent. Hi ha un moment, a Elogio de las manos de Jesús Carrasco, en què el narrador confessa que a la casa ruïnosa a la qual ell i la seva família van arribar el 2011, per passar-hi algunes temporades de descans, «solia emprendre tasques noves per a les quals no estava preparat. Simplement m’hi posava».
Podien gaudir de l’ús provisional de la vivenda mentre el seu titular real esperava a aconseguir el finançament necessari per fer-la enderrocar i al seu lloc construirhi algun dia apartaments. Això podia trigar setmanes, mesos o anys. Mentrestant, per tornar habitable la casa l’havien de sotmetre a contínues reparacions. El plaer residia a fer-ho amb les pròpies mans, no a deixar-ho a les mans expertes d’altres. «De vegades les coses sortien malament, en d’altres se satisfeia una necessitat, i, de tant en tant, aconseguia resultats acceptables. El que anava aprenent era a dissociar el resultat de la iniciativa», afirma el narrador.
La manera en què un decideix fer certes coses, alienes en general a les seves destreses, condueix no poques vegades a un petit desastre, però ¿i què? El goig, per a alguns, es troba precisament aquí, a fer-ho de tal manera que, si bé no desemboca en una cosa sublim, «ens expressi en cada gest». És sabut que existeixen habilitats que tu no aconseguiràs adquirir, desenvolupar, perfeccionar, i que segurament acabaran per sotmetre’t. Però, com escriu Carrasco, «fracassar en el que em proposava no era la fi del món, sinó l’única forma possible de ser-hi». Al final, la novel·la t’ensenya que un dels encants de la vida és que alguns propòsits no surtin bé, però tinguin la forma de les teves mans.