Sis mesos de destrucció massiva
La guerra d’Israel podria haver arribat a un punt d’inflexió, després que Joe Biden exigís per primera vegada un alto el foc arran de l’assassinat de set
L’hospital Al-Shifa era el cor del sistema sanitari de Gaza, el centre neuràlgic que ho articulava tot. Amb 750 llits i un quart de milió de pacients atesos a urgències cada any, no només era l’hospital més gran de la Franja, sinó també el més sofisticat, amb cirurgia a cor obert, trasplantaments renals i neurocirurgia avançada. Un «lloc de curació», com es desprèn del seu nom en àrab, convertit ara en un cementiri d’edificis devastats i civils executats atroçment.
«Vaig ser testimoni de centenars de cadàvers fora de l’hospital. No hi havia cap cos intacte. Tots estaven trossejats o severament mutilats», va escriure aquesta setmana el periodista gazià Hossam Shabat. «Molts tenien les mans i cames lligades i van ser aixafats per les excavadores. Molts d’altres estaven calcinats i desmembrats. Hi havia diversos cossos descompostos, menjats parcialment pels gossos del carrer».
300 víctimes a l’hospital
Entre les més de 300 víctimes del setge israelià a l’hospital, del qual es van retirar les tropes aquesta setmana després de 14 dies d’ocupació, hi havia metges, pacients, infermers i civils que s’hi havien refugiat, segons la direcció de l’hospital. Els horrors d’Al-Shifa, que Israel ha justificat al·legant que militants de Hamàs s’hi van atrinxerar a dins, són només la punta de l’iceberg de les massacres quotidianes de civils i la destrucció sense precedents que Israel ha perpetrat en els últims sis mesos en resposta a la massacre de Hamàs al seu territori. Una incursió en què van morir més de 840 civils israelians i 350 d’uniformats. 240 persones més van ser segrestades i traslladades a Gaza, de les quals n’hi ha més d’un centenar que segueixen a la Franja.
Israel ha presentat l’assalt com una «guerra contra Hamàs», quan s’assembla molt més a les
cooperants internacionals de l’oenagé World Central Kitchen, que dirigeix el xef espanyol José Andrés. En sis mesos, però, ja han mort 33.000 palestins.
campanyes de neteja ètnica que va portar a terme el 1948, 1967 o 1971, quan Ariel Sharon va demolir illes senceres de Gaza i va expulsar al Sinaí egipci un bon nombre d’activistes per mirar d’erradicar tota resistència a l’ocupació militar israeliana, el mateix que fa ara Benjamin Netanyahu. Canvien els noms, però no les dinàmiques. La diferencia és l’escala.
En només sis mesos a Gaza han mort 33.000 palestins, més del doble dels que van caure durant la Nakba que va seguir la fundació de l’Estat d’Israel el 1948. I això si no es compten els milers de cadàvers que es mantenen sepultats entre la runa o els més de 75.000 ferits. Entre les víctimes també hi ha 14.500 nens. A tall de comparació, Rússia ha matat 545 menors a Ucraïna en més de dos anys de guerra, segons xifra l‘Unicef.
Alguns historiadors i polítics afirmen que la devastació en curs només és comparable a la que va patir l’Alemanya nazi a la darreria de la segona guerra mundial. Així ho va dir al desembre Josep Borrell, el cap de la diplomàcia europea: «La destrucció d’edificis a Gaza és si fa no fa la mateixa, o més gran i tot, que la soferta per les ciutats alemanyes durant la segona guerra mundial».
‘Bombes tontes’
O el respectat historiador militar nord-americà Robert Pape. «La de Gaza és una de les campanyes de càstig a la població civil més intenses de la història», va dir a Associated Press. Altres experts rebaixen el símil. «No és un bombardeig estratègic; són atacs directes de precisió contra combatents enemics, però amb normes de combat molt liberals, descrites per alguns fins i tot com a temeràries o criminals», va afirmar a aquest diari Anthony King, professor d’estudis sobre la guerra de la Universitat de Warwick.
No acaba de ser així com ho ha descrit la intel·ligència nordamericana internament. Segons va publicar la CNN, gairebé la meitat de les bombes utilitzades per les forces israelianes des del 7 d’octubre són bombes sense guia, anomenades bombes tontes, notòries per la seva falta de precisió. A això també caldria afegirhi centenars de bombes nordamericanes d’una tona. Només la Força Aèria israeliana havia llançat fins a mitjans de febrer