El cicle de política cercabregues
L’actual pim-pam-pum entre els partits polítics només satisfà els qui voldrien desprestigiar al màxim la política o els amants de les bufetades i puntades de peu al darrere pròpies del teatre de marionetes. Tal com entrem en un cicle electoral intens fa pensar que els actors principals del desori permanent suposen que tot això els donarà un rèdit a les urnes. Ens omplim la boca dient que vivim en una democràcia adulta, però de tant en tant actuem com a adolescents bravejadors que es desafien al pati de l’escola.
A hores d’ara, els dos grans partits pugnen en el concurs de l’«i-tu-més». Això no és definitiu ni cíclic, però de tant en tant reapareix com un rebrot de virus, destrueix espai d’assossec, malversa molta energia pública i imposa agressivitat on aniria millor l’argument. Si comparem la democràcia amb les maneres del primat humà ara passa per la fase baralladissa, de mala bava, de renyina tavernària o de puticlub, amb olor de corruptela i adrenalina de boxejador grogui.
Malgrat tants buldòzers antisistema dedicats a deslegitimar el que en diuen el règim de 1978, la transició seguiria sent exemplar per recuperar una vida política basada en l’alternativa raonada i no en la frontalitat. Quan el 1977 es va arribar a les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, els partits –especialment la UCD i el PSOE– van elaborar les seves candidatures amb un criteri de representativitat social més que d’adscripció partidista. Va ser fer de la necessitat virtut. En aquell moment, els partits polítics, les velles i les noves sigles, van optar per integrar a les seves llistes metges, presidents de col•legis professionals, acadèmics de prestigi i líders de moviments socials, per exemple. Aquells partits polítics no tenien prou militància sinó algunes personalitats que s’hi sentien afins. La carència es va solucionar amb sentit comú i això explica en no poca mesura la capacitat d’arribar a acords i pactes en lloc de donar l’espectacle de garrotada que alguns haurien desitjat perquè volien fer la traveta al trànsit de la dictadura a la democràcia. En realitat, es va defugir el dilema entre ruptura i reforma en posar en pràctica el principi de no trencar, sinó «anar d’una situació a una altra des de la llei».
És possible que si els partits haguessin tingut contingents de militants aguerrits les coses haguessin anat d’una altra manera, menys constructiva. Des de llavors els partits s’han anat entotsolant en les seves dinàmiques i inèrcies internes, cada vegada menys predisposats a fer les seves llistes electorals amb criteris de mèrit sinó d’obediència estricta. No aspirar a formes de meritocràcia i autocrítica limita la imaginació estratègica que necessita un partit polític, com necessita lleialtat i afany de servei
Si comparem la democràcia amb les maneres del primat humà ara passa per la fase insolent, amb olor de corruptela i adrenalina de boxejador grogui
públic. Anar a les llistes per ser d’una militància total finalment afecta la integritat del llenguatge. Orwell deia que el llenguatge polític està pensat perquè les mentides sonin a veritat i per donar solidesa al que és un pur buit.