Alejandro Nolasco
Alejandro Nolasco és un jove polític franquista. No s’entén bé que no es pugui dir amb absoluta normalitat, amb prou normalitat perquè al mateix interessat no el molesti. El jove Nolasco, un esperit romàntic, és autor de diversos llibres, l’últim dels quals es titula Los últimos cincuenta de la División Azul, que es presenta com una emocionada col·lecció d’entrevistes robustes, fermes, marcials, amb l’últim mig centenar de divisionaris més o menys vius. Nolasco afirma que per poder escriureho es va llegir «desenes de llibres» (desenes, però quin magnífic sacrifici) i va redactar centenars de cartes i memoràndums demanant reunions i consultes als espanyols que van combatre a Rússia. És un assumpte que obsessiona Nolasco des de l’adolescència. I finalment, va poder abocar la seva neura patriòtica en un llibre que és un exemple de literatura feixistoide francament –molt francament– tardana. Perquè per al bon Nolasco la Divisió Espanyola de Voluntaris –la División Azul– que Franco va enviar Europa per matar russos sota ordres dels nazis alemanys és, exactament, el que el franquisme va dir que va ser: una força de xoc a favor d’Europa, la Civilització i la Cristiandat. El retrat que dibuixa Nolasco de Agustín Muñoz Grandes és el d’un gran general que dirigeix heroicament als seus homes per exterminar comunistes, perquè va ser una croada contra l’ateisme. En algunes declaracions Nolasco
ha elogiat diversos aspectes de la dictadura franquista, sens dubte, com això que Franco ens va treure de pobres; llàstima que abans es veiés obligat primer a destruir el país. Vox, sens dubte, no està compost íntegrament per nostàlgics del franquisme, però a les seves files és veritablement difícil trobar un antifranquista.
Rebuig de la immigració
Nascut a Pamplona el 1991, Nolasco Asensio va fer el batxillerat als Estats Units i es va graduar en Dret i en Filosofia a Espanya. Gairebé de seguida es va traslladar a Terol i allà va obrir el seu propi bufet. Afirmen els seus amics que treballava entre dotze i catorze hores diàries i que per desintoxicar-se solia agafar la motxilla i viatjar per Europa i Amèrica. No és un nouvingut a Vox. Es va afiliar el gener del 2019 i en les eleccions municipals d’aquell any va sortir elegit regidor. El seu gran moment va arribar l’any passat, quan en les autonòmiques del 2023 celebrades a l’Aragó, el PP va incrementar espectacularment els seus vots (de 16 a 28 escons), però va necessitar Vox (que va passar de 3 a 7 diputats) per aconseguir majoria absoluta al Parlament. A fi de governar la comunitat els conservadors van cedir la presidència del Parlament i dues conselleries: Agricultura i Ramaderia, d’una banda, i
Despoblació, Desenvolupament Territorial i Justícia, per un altre, que adjuntes a la vicepresidència de l’Executiu va assumir Nolasco. Després de moltíssima xerrameca, actualment els èxits del vicepresident són indetectables. Però, per sorprenent que resulti, l’esquerra aragonesa no ha devaluat la figura de Nolasco per la seva gestió o falta de gestió, sinó per rebutjar el que hauria de fer qualsevol progressista: negar-se que una confessió religiosa tingui el suport, la congratulació o la tutela dels poders públics. El seu rebuig crític de l’Islam s’ha barrejat amb la «urgent necessitat» de repoblar Aragó «amb aragonesos, no amb immigrants que han arribat a
Espanya il·legalment». Amb això n’ha tingut prou per ser acusat de delictes d’odi. Gràcies a la unitat granítica entre el PP i Vox a l’assemblea regional no va prosperar una reprovació que va presentar tota l’esquerra. El president del Govern d’Aragó, Jorge Azcón, va impedir aquesta reprovació que inevitablement hagués tacat tot el seu equip, però també s’ha preocupat a prendre distància del seu segon, insistint que el PP no era xenòfob ni islamòfob.
És realment curiós. El discurs de Nolasco contra la migració és el de Vox des de la seva fundació. És un discurs demagògic i populista que estigmatitza el migrant i ho fa sovint des d’actituds xenòfobes, si no clarament racistes. Però la denúncia del vicepresident aragonès contra l’islam com una religió que fomenta sectarismes obtusos, confon autoritat política i autoritat religiosa i difon el masclisme com a regla de comportament és perfectament lícita. L’esquerra no només perd les eleccions i extravia el poder, és que fins a la ultradreta li treu banderes que sempre van ser seves. S’ho haurien de fer mirar. Mentrestant el jove Nolasco va per rutes imperials caminant cap a Déu que, com tothom sap, viu als Monegres.