De tramvies en flames a raïls de futur
No sé d’on surt, però el pitjor és que no és natural; dedueixo que es tracta d’un autoaprenentatge de supervivència en determinats cercles Com a Barcelona, el transport lleuger torna a ciutats tan llunyanes com Sydney per corregir el rumb de la ciutat
Una ciutat que es pot recórrer a peu i que ho té tot a prop és bastant impossible si no tens dos bons pulmons i temps. La lluita per la mobilitat sostenible té dimensions planetàries, i urbanistes, empresaris i polítics han sacsejat el destí dels habitants de les seves ciutats en la batalla per una vida còmoda, per la conciliació entre la feina i la família, pel gaudi del temps que se’ns ha donat. Que el tramvia a Barcelona compleixi 20 anys consecutius de servei, amb un futur desplegament en l’horitzó, és extraordinari, com ho és el seu passat lluminós, truncat per la febre pel motor.
Amor-odi
La relació d’amor-odi de Barcelona amb el tramvia no és una anomalia, i aquest fil que ens lliga a tota la humanitat i que arriba als antípodes ens porta també, per exemple, a una ciutat com Sydney, a Austràlia, que va estrenar el tramvia arrossegat per cavalls abans que nosaltres, ja el 1879; que es va modernitzar abans, amb una fase de vagons moguts amb la força del vapor, i que va mantenir una formidable flota que en la seva era daurada va generar 405 milions de viatges diaris i va estendre 291 quilòmetres de vies.
La rara geografia del país tenia llavors la població dispersa, però concentrada a la costa, amb llargues distàncies per recórrer per a tot, motiu de l’aposta ferroviària de la ciutat amb més aires barcelonins del continent àrid. La persistència a utilitzar vies de tren com a forma principal de transport de persones i mercaderies a Austràlia els va fer protagonitzar les històries més pintoresques, èpiques i absurdes de la història del tren, amb traçats impossibles
El comiat el 1961 de l’últim tramvia de Sydney va ser de tot menys civilitzat en el que es recorda com l’acte vandàlic públic més greu de la nació
pel desert en zones de sobte inundables, construccions llegendàries amb camells portats de l’Afganistan, carrera política i descoordinada per construir abans (que va implicar diferents amplades de via que impedien la connexió entre estats), i un tramvia, a Sydney, que va patir els embats de la precipitació, de la moda, del mal judici. El primer atropellament mortal no va ser un greu cop a la infraestructura, encara que s’emportés la trista fita històrica de provocar la mort de qui va ser considerat el pare de la música australiana, el compositor Isaac Nathan. La primera mort del tramvia de l’exòtica ciutat la va produir el cost econòmic de la Segona Guerra Mundial i el consecutiu boom de la indústria de l’automòbil, que va demonitzar el transport col·lectiu. El comiat de l’últim tramvia en funcionament a Sydney va ser de tot menys civilitzat, amb vagons cremant, en el que els historiadors recorden com l’acte de vandalisme públic organitzat més greu de la nació, ja el 1961.
Però, com a Barcelona, el seu esperit va ressorgir de les cendres, literalment, amb l’arribada del canvi de segle. ¿Va ser la consciència climàtica? ¿Va ser la recapacitació de l’interès general pels ciutadans? Els tramvies havien carregat amb la culpa del col·lapse de trànsit urbà. ¿Ens sonen aquestes crítiques?
Després de la primera reimplantació d’un estrany monoraïl al centre, les línies de tramvia han tornat a la ciutat australiana, amb un lluminós pla actiu des del 2019 i que 80 anys després reconnectarà barris molt poblats i un desplegament que porta a terme una empresa espanyola també responsable de la flota de tramvies implantada a la capital del país, Canberra, i Newcastle.
L’aposta pel tramvia ha tornat per quedar-se, i la globalització ens permet compartir experiències i imitar les estratègies de mobilitat més sostenibles, corregint errors del passat i traçant noves rutes per millorar les nostres vides.
Carol Álvarez és subdirectora.