Mares maltractades es planten davant l’auge de violència vicària

Plataformes de dones víctimes de violència de gènere denuncien la «misogínia judicial» que continua permetent a pares condemnats per maltractament mantenir la custòdia dels seus fills.

«Els últims mesos estan sent aclaparadors, és un no parar de missatges i de trucades de mares desesperades que demanen ajuda a la nostra associació: se senten soles», explica l’Imma P., activista que participa en l’associació Yo sí te creo, ubicada a Barcelona. Es tracta d’una de les entitats integrades per dones víctimes de la violència masclista que cooperen a l’anomenada xarxa de madres protectoras a tot Espanya. Explica que són constants les trucades de víctimes de violència masclista que ara veuen com els pares utilitzen els nens per continuar causant-los mal. I els esgarrifen especialment els últims casos a Catalunya, on en només tres mesos han mort cinc nens en mans dels seus pares. «Totes patim pels nostres fills. ¿Qui serà la següent?», es pregunta l’Isabel Martínez, mare afectada i membre de la plataforma.

Ella té una filla menor d’edat que ara viu amb el pare. La mare es va adonar que va ser víctima de violència psicològica i sexual quan es va separar d’ell. Van acordar la custòdia compartida de la seva filla, fins que la nena, fa més de 10 anys, va començar a relatar abusos sexuals per part del seu progenitor. El pare va arribar a estar imputat per les esmentades agressions tot i que, finalment, la causa es va arxivar. Posteriorment, les denúncies del pare van acorralar la mare i aquesta va perdre la pàtria potestat de la menor. «Aquí ningú escolta els nens i ningú protegeix les mares», continua Martínez, que segons explica va acabar arruïnada pels costos judicials.

El seu és un cas complex. Però són desenes les mares catalanes assessorades per l’entitat que presenten un quadre similar. «Mares que han denunciat a la seva parella, però el jutjat de família els ha atorgat la custòdia dels nens, mares que estan obligades a portar els seus fills als punts de trobada de la Generalitat, on es força els menors a veure els seus agressors...», es queixa l’Imma P. «El principal problema que tenim és la misogínia judicial», denuncia Martinez. «¿Com pot ser que es doni la custòdia dels nens als pares que estan condemnats en casos de violència masclista?», qüestiona. «Hi ha dones que fa anys que no poden veure els seus fills perquè tots aquests procediments s’han girat en contra seu», insisteix.

Problema judicial

Les dones d’aquesta associació expliquen que, anteriorment, els jutges utilitzaven la Síndrome d’Alienació Parental per sostenir aquestes situacions. Però l’ONU ho va prohibir. Ara, diuen, les acusen de cometre pràctiques com el gatekeeping [és a dir, controlar l’accés dels pares als fills] o de mantenir una negativa en contra del vincle parental. «Diuen que malmesclem, però el tema és que ells els fan mal als nens i els tracten malament... És la seva manera de continuar fent-nos mal a nosaltres», afirma Martínez.

Una tesi que comparteixen des de la Conselleria de Feminismes. «Si els jutges respectessin la llei, la majoria d’aquests casos no es produirien», afirma Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de la Violència Masclista. «La llei estipula que, si hi ha una sospita de maltractament per part del progenitor, se suspenen les visites i més encara la custòdia dels nens. El que no és acceptable és que hi hagi jutges que atorguin la custòdia, i la pàtria potestat, a aquests pares», continua Rosich.

Una aproximació que la mateixa directora general, responsable dels punts de trobada entre pares i menors a Catalunya, va exposar en el segon congrés estatal sobre violència vicaria que es va celebrar el mes passat a Barcelona. «Hi ha molts casos relacionats amb divorcis i separacions en els quals queden latents casos de violència masclista, però no es detecten per falta de perspectiva de gènere. Necessitem aquesta formació, és urgent», va reclamar també aquest divendres la consellera Tània Verge.

Pressió emocional

Des de l’associació Yo Sí Te Creo, insisteixen que perseguir aquests processos acaba esgotant les mares. «Físicament o mentalment. Acaben completament trencades i trasbalsades», explica l’Imma P. «En el fons, continuem tenint la sospita sempre a sobre nostre, per ser males mares, per no ser prou, per malmesclar... ¿per què no s’escolta els nostres fills? ¿Perquè no se’ls té en compte?», es queixen.

En alguns casos, relaten, hi ha mares que no han volgut entregar la custòdia dels seus fills al seu agressor. Per tant, han incomplert el règim de visites i algunes dones han optat per anar-se’n a viure a l’estranger. «No poden més, els jutges espanyols no ens protegeixen. Al revés: ens posen la lupa a sobre, ens jutgen a nosaltres i ens inculpen», insisteix l’Isabel Martínez.

«Si els jutges respectessin la llei, la majoria dels casos no es produirien», afirma Laia Rosich