«L’experiència em va empoderar molt»
— ¿Com era la seva vida abans d’accediral’assaigclínic?
— Vuit anys abans es va oficialitzar el meu problema: una depressió. Però va començar abans, donant senyals silenciosos que ara sí que puc reconèixer. De tota la medicació disponible en vaig recórrer un 70%. Totes feien bé i també mal. Vaig patir moltíssim els efectes secundaris. Sobretot recordo l’anhedonia: res et causa plaer, res et causa dolor. I estava cansat de tot.
— Ivaarribarlaproposta...
— Em van comentar que es feien proves amb psilocibina per encarar la depressió. Va ser molt difícil passar els filtres, van ser molt estrictes. Ells no sabien, i jo molt menys, en quines quantitats s’administraria la psilocibina.
— ¿Comvaserlapreparaciód’aquestaexperiència?
— Durant la preparació estaven preocupats amb el tema del suïcidi. Intentar estar segur que no tindràs intencions suïcides perquè hi pot haver una reacció que pot ser molt negativa o violenta. I posen èmfasi que és com si estiguessis navegant en un riu, veus una vora i l’altra, coses que t’agraden i altres que no t’agraden o coses que t’espanten.
— Hovaferal’HospitaldelMar.
— Sí. En una habitació. Estava a les fosques. Hi havia dos psiquiatres. Em vaig estirar en un llit amb una manta. Em van donar cinc pastilles i em van dir que almenys una tenia alguna substància. Les vaig prendre. Em vaig quedar tranquil, em van venir ganes de dormir i em vaig despertar amb una experiència absolutament espectacular: divertit, interessat...
— ¿Ilivaprovocarmésefectes?
— Encara em commociona quan ho recordo: em vaig estirar al llit i vaig començar a veure un color negre , i començaven a aparèixer foradets taronges que formaven unes formes maques.
— ¿Comesvasentirdesprés?
— Aquell dia vaig anar a dormir en un estat de pau i tranquil·litat. I vaig estar sis mesos sota l’impacte d’aquesta presa de psilocibina. Sis mesos que no vaig necessitar medicació, sí que vaig tenir la sort que estava fent coaching amb una persona i vaig poder aprofitar aquest estat de benestar per poder parlar de les pors que em causava la depressió. En definitiva, la prova em va permetre un lapse bastant llarg de poder analitzar què era tot i ordenar les coses.
— O sigui que després d’anys molt dolents,desprésd’aquestapresaúnicadepsilocibinavapassarsismesos...
— ...Sense res. Bé, sí. Per a mi va ser com un miracle. Va ser màgic. Va ser un parèntesi. L’experiència em va impressionar i em va empoderar molt. Ja es veurà si farà falta una altra dosi però durant aquell temps vaig estar entre cometes curat.
— ¿Idesprésd’aquestssismesos?
—Gradualment vaig començar a perdre l’empenta, l’optimisme, i vaig tornar a una normalitat que si la línia zero és normalitat, sempre estic per baix. D’estar bé vaig passar cap a baix, em vaig anar estabilitzant fins a l’estat d’ara, que depenc de medicació. Seré un medicat crònic.