Knopfler, màgia des del retir
Tot i que apartat dels escenaris des del 2019, l’exlíder de Dire Straits entrega el seu primer àlbum en sis anys, un treball delicat i dominat per ‘tempos’ recollits amb vista al folk i al country ‘One deep river’ Mark Knopler British Grove Universal
Rock-folk
No només Dire Straits no tornaran (d’acord, amb totes les reserves que es pot aplicar a aquestes coses), sinó que difícilment podrem veure de nou Mark Knopfler sortint de gira, com ens va advertir la nit del 25 d’abril del 2019 a l’escenari del Palau Sant Jordi, quan va insinuar que es tractava de la seva «última vegada» en aquesta ciutat.
Ja ha dit que no hi haurà concerts amb el seu nou disc One deep river, però la música no s’esfuma i continua fent el seu camí, suau, refinada, fruit d’una alquímia que fon els ensenyaments del rock i el blues, el country i els ecos celtes, i reconeixible a l’instant des del primer pessic sobre les cordes de la guitarra.
És el seu primer disc en sis anys i s’endevina allà un ànim de deixar fluir les coses sense pretendre sorprendre amb girs arriscats. One deep river transpira un reconeixement d’allò que ha fet a Knopfler ser qui és, retrocedint fins a la infància en el tema titular, on parla al «riu profund, vell amic», en al·lusió al Tyne, que travessa Newcastle d’oest a est, i que representa el fiable agafador emocional. Abunden les mirades cap enrere, com en aquest dylanià Watch me gone, amb balsàmic diàleg coral femení, la cavil·lació entorn dels records de Before my train come i la peça seleccionada com a single, Ahead of the game, de sobri videoclip en blanc i negre. Peça aquesta dotada d’un trot rítmic hereu del seu estimat J. J. Cale i una història amb ressonàncies del músic que lluita per continuar endavant: «estem esgotats i exhaustos, però sabem per què vam venir».
Àlbum perquè els degustadors de matisos instrumentals concebuts i executats a l’antiga puguin delectar-se, amb aquest pedal steel a càrrec del mestre Greg Leisz, figura de currículum superlatiu (Joni Mitchell, k. d. lang, Bruce Springsteen) i la guitarra de Richard Bennett, quin altre aquest (Barbra Streisand, Billy Joel, Emmylou Harris). Tots ells configuren un equip exquisit entorn del líder i al coproductor Guy Fletcher, còmplice estable des dels dies de Brothers in arms (1985), els tènues teclats del qual marquen territori en temes com el recollit vals Black tie jobs.
One deep river no és un disc que puntuï en el trànsit de tendències, més aviat té formes d’obra fora de temps, però està plena de vida i de màgia serena, tot i que l’emboliquin pulsions crepusculars. Ofereix seqüències amb meticulosa substància, com la incursió llatinofronterera de Smart money, la dolça dinàmica de Janine i l’ombrívola evocació de l’últim robatori en un tren de l’oest americà, el 1923, reflectida en Tunnel 13. Històries que Knopfler recorre amb la seva veu narrativa i un guitarra que busca cada vegada més l’expressió més gran amb el menor nombre de notes, destil·lant el llenguatge musical per fer impacte.
Pernice Brothers New West Indie-rock
Més d’un quart de segle després d’haver aconseguit l’eternitat amb l’obra mestra Overcome by happiness (1998), Joe Pernice i els seus continuen dispensant brillants racions de pop càlid i introspectiu sobre temes adults. Aquí el to tendeix més aviat cap a la foscor (sublim The purple rain), però també hi ha espai per la llum en peces com I don’t need that anymore i Hey, guitar. R. TAPOUNET
Pop
El grup que partirà la pana aquest estiu en el circuit català brinda un altre salt cap endavant com el de Fans del sol (2019), apostant més encara per l’electrònica i entregant un cançoner molt obert, amb greus aparatosos samples i ràfegues raperes en col·lisió amb els vestigis del Josep Montero cantautor flipat. Tonades que prenen a càrrec de girs infantils recargolats i filosofia tribalista.