El cas Joao Félix
El Barça entra en la setmana gran la temporada (potser n’hi hagi alguna de més important) en el millor moment . Una cosa difícil de preveure amb la depriment estrena d’any que va perpetrar l’equip, amb la pèrdua de dos títols, el quart lloc a la Lliga, dimitit l’entrenador i una Champions League amb el Nàpols que semblava insuperable.
Després del cru hivern arriba la florida primavera, i els duels davant el París Saint-Germain i el Reial Madrid no representen el túnel del terror que semblava el camí cap a desenllaç del curs. «Ara ve el millor, el més bonic i divertit», va pronosticar Xavi.
«L’equip es troba a gust al camp, còmode i confortable», va destacar Xavi, alleujat pel triomf de Cadis amb una alineació molt alternativa i arriscada per la reunió de diversos futbolistes inhabituals: els tres davanters (Ferran, Vitor Roque i Joao Félix) eren els suplents, Oriol Romeu no era titular des de l’hecatombe amb el Vilareal (3-5), igual que el jove Héctor Fort, i Marcos Alonso reapareixia des del 7 de novembre, de la no menys recordada ensopegada davant el Xakhtar Donetsk a Hamburg. Després es va lesionar.
Xavi va admetre que la plantilla passa «el millor moment de la temporada». No va apel·lar a les dades, sinó a les sensacions que emet l’equip. Ratificades, per descomptat, amb els resultats. El Barça fa 13 partits que no perd (10 victòries i 3 empats), la mateixa ratxa amb què va obrir la temporada d’agost a octubre. Es va truncar davant el Madrid, amb l’1-2 de Montjuïc.
La diferència respecte a l’arrencada de la campanya esta en la fortalesa defensiva. En els deu partits de Lliga més recents ha encaixat només cinc gols, cap en els últims sis compromisos, mentre que en els deu primers en va rebre deu. Amb Ter Stegen sota els pals. La conclusió remet al perfeccionament de les vigilàncies defensives. Una cura col·lectiva en la qual mereix distingir-se l’aportació individual de Pau Cubarsí, l’únic que no estava dins l’equip en la fase inicial de la campanya.
Lluny de ser una casualitat, l’entrada del jove central de 17 anys ha resultat cabdal. Va debutar el gener, encara amb 16, i es va assentar en la titularitat després del 3-5 amb el Vila-real.
Cubarsí, el més fiable
Tot i que es veiés involucrat en la barrabassada de la segona meitat, Xavi el va alinear en el següent partit (Osasuna) i només l’ha assegut a Nàpols. La seva actuació a París el reforça per continuar disfrutant al camp de la setmana gran davant el PSG i el Madrid. Si va jugar a Cadis no va ser per ser un suplent ni el descarta per als plats forts, sinó perquè és el defensa més fiable a ulls de Xavi.
«És una peça fonamental: quan ens pressionen tria la millor opció de passada, veu la segona línia [les passades més llunyanes], corregeix, guanya duels, marcarà una època», va repetir l’entrenador, feliç també per haver recuperat Pedri. «Sembla que domi la fera quan té la pilota. Troba fàcilment la millor opció i difícilment la perd», va destacar Xavi, que va poder donar descans a Ilkay Gündogan, l’únic que havia participat en tots els partits.
Se l’acusa de ser un futbolista indolent, poc solidari en l’esforç, de protagonitzar grans desconnexions durant els partits i, encara pitjor, en el transcurs de la temporada. Però, sens dubte, també és reconegut per ser un dels jugadors amb més talent pur d’Europa, un d’aquests que fan aixecar el públic del seient. Dels que dona espectacle i enganxa l’espectador. No n’hi ha gaires d’aquesta classe. I per això és tan especial. Segur que quan va abandonar l’Atleti, fart de la incomprensió de Simeone, o de la falta de química entre tots dos, no imaginava que li costaria tant ser titular en un equip atapeït de dubtes com és el Barça dels últims anys.
Però Xavi, ell sabrà, i els últims resultats avalen la seva aposta, continua sense donar-li el cartell de titular malgrat el notable rendiment que ofereix quan se li dona confiança. Ho vam veure l’altre dia a Cadis. A més del seu gol, farcit d’imaginació, es va llançar l’equip a l’esquena en un partit aspre, difícil. El típic partit que gairebé ningú vol jugar.
La motivació era escassa, i fins a cert punt és normal. El Madrid havia guanyat el Mallorca i la possibilitat de guanyar la Lliga sembla una quimera, tot i que el clàssic sigui a tocar. Xavi va disposar
El Barça repeteix la ratxa inicial de 10 triomfs i 3 empats, però ha encaixat la meitat dels gols
un equip ple de suplents, perquè el partit en què tothom pensa és en el del PSG. El somni de guanyar la Champions és molt viu a Barcelona, la plantilla i l’afició creuen que pot passar, que malgrat tot el que ha passat aquest any és possible. Tots volen jugar el partit de l’any. Joao Félix, també.
¿Ha de ser titular?
És possible que ens trobem davant un duel obert, d’anada i tornada, de poc control. El PSG necessita guanyar, ha d’anar a buscar la porteria de Ter Stegen des del principi. Sense reserves. Per la seva part, el Barça juga a casa i el culer no porta bé especular amb el resultat. Contemporitzar i esperar que en caigui una. Si el partit és així, amb espais, el talent i la velocitat de João poden resultar decisius per tancar l’eliminatòria.
També és possible que el pla de Luis Enrique sigui un altre. Que busqui el control i que l’equip de Xavi no corri per esperar una genialitat de Mbappé i igualar així l’eliminatòria. En aquest escenari, Joao Félix també hi cap. El seu talent i capacitat d’improvisació poden resoldre el partit per poc que trobi mig metre d’espai. Conclusió: que jugui. I tothom content.