Concepción Cascajosa
L’any que va néixer Concepción Cascajosa (1979, l’Hospitalet de Llobregat), els espanyols contemplaven el món a través dels dos únics canals de televisió que hi havia: la primera cadena, després La 1, i la segona cadena, que llavors es coneixia per les sigles en anglès (ultra high frequency) del rang de freqüències en què emetia el segon canal a Espanya. O sigui, l’UHF. L’important es reservava per al primer i el minoritari (això no ha canviat gaire) per al segon.
En plena Transició, 45 anys abans que Concepción Cascajosa resultés elegida presidenta interina d’RTVE, els espanyols vèiem Dallas y Barrio Sésamo a la primera i Carmen Maura i Jesús Hermida a l’UHF. El 1983, en aquest mateix canal, un Joaquín Sabina d’uns trenta anys cantava les seves Coplas de la televisión a Si yo fuera presidente, aquell espai dirigit per Fernando García Tola en què el cantautor d’Úbeda es despatxava amb una versió lliure d’Antonio Machado: «Telespañolito que ves la tele, te guarde Dios. Uno de los dos canals ha de helarte el corazón». Que lluny encara les privades i quina fantasia distòpica l’streaming que vindria el segle següent.
És ben poc probable que Concepción Cascajosa, que només tenia quatre anys al 83, recordi aquell programa de García Tola, tot i que no resultaria estrany que amb paraules diferents de les de Sabina hagi arribat a la mateixa conclusió que aquest, atenint-se a l’etapa convulsa que li ha tocat viure al Consell d’RTVE. Abans amb Elena Sánchez en la presidència –primera dona en accedir al càrrec a proposta del PSOE després de l’elecció a les urnes de Pedro Sánchez. Fins aleshores, després de la moció de censura a Rajoy, Rosa María Mateo va ocupar l’administració única de l’ens–; i des de finals de març com a relleu de la mandatària destituïda. Per tant, Elena Sánchez va ser la primera i Cascajosa la segona, l’UHF. En un context sabinià, totes dues amb el cor gelat, com la novel·la que Almudena Grandes va titular basant-se en el poema de Machado.
Dues interines i un mateix rerefons: la contractació de David Broncano per dues tempora-* des a raó de 14 milions d’euros cada una. Broncano mai hauria sigut graella de l’UHF. El seu fitxatge s’atribueix a un afany de Moncloa per contrarestar l’oposició catòdica de Pablo Motos i les seves formigues. Els equivalents als dos presentadors en temps del primer i segon canal, quan no hi havia competència, serien els amos del prime time de l’època, com José María Íñigo o Mercedes Milá. Tan encotillada era l’oferta i tants els bons professionals que un gran com José Luis Balbín va conduir tranquil·lament a l’UHF, entre 1976 i 1985, aquell monument televisiu que combinava cine i tertúlia anomenat La Clave. Balbín i Milá. Broncano i Motos. «Busquin, comparin i si troben una cosa millor…», s’anunciava un detergent el 1986.
Professora universitària de comunicació audiovisual, aquesta especialista en televisió ha fet treballs que buscaven la igualtat audiovisual en diferents estaments universitaris i escrit llibres i articles sobre aquesta temàtica. Des del 27 de març és presidenta interina del Consell d’RTVE, quan va substituir Elena Sánchez a compte del cas Broncano.
Cascajosa, autora o editora de treballs de gran calat com Prime Time, las mejores series americanas (2005), La caixa lista: Televisión norteamericana de culto (2007) o Mujeres en el aire.
Haciendo televisión (2015), s’ha d’estar preguntant a aquestes alçades de carrera professional en quin moment la seva feina va girar de l’estudi i la investigació a vetllar armes per delmar l’exèrcit de Motos, Trancas i Barrancas. El fitxatge del presentador de La Resistencia va tirar endavant amb el vot de qualitat de la nova presidenta.
Sis mesos
El seu mandat serà de sis mesos, transcorreguts els quals, «seria raonable i esperable que s’iniciés el procés de renovació» del Consell, els ha dit per carta als treballadors d’RTVE. En un període tan curt no tindrà temps de donar-li la volta a l’actual model de corporació. Bastant tindrà que no se li excedeixi la gestió. Bé faria en fer un cop d’ull a l’actuació de Sabina en el programa de Tola –es pot veure a Youtube–. La televisió pública ha canviat tant com la societat espanyola, però l’essència del model es manté impertorbable en aquestes estrofes plenes d’ironia i que acabaven així: «Que dejen de tomarnos por subnormales. / Que dejen de tocarnos los genitales. / Que nos cuenten las cosas tal como son. / Que suba al Pirulí la imaginación». Doncs aquí hi hauria les seves línies mestres.