Brots de preguerra mundial
José Luis Rodríguez Zapatero va protagonitzar el principi del final de l’anomenada «coalició dels voluntaris» amb la retirada de les tropes espanyoles a l’Iraq. En el 20è aniversari de l’efemèride, s’evidencia la falta d’un àrbitre mundial amb capacitat c
En l’entrevista que va concedir José Luis Rodríguez Zapatero a aquest diari, el 4 d’abril, es va produir el següent diàleg amb l’expresident:
EP: ¿Aquesta idea seva, que després de l’Iraq l’imperi americà ja no és definitivament el mateix, és il·lustrada amb el que està passant a Israel i Palestina ara, el que ha passat amb la invasió d’Ucraïna per Rússia i al Pacífic amb els Estats Units i la Xina entorn de Taiwan?
J. L. R. Z.: El moment de la guerra de l’Iraq en el fons és per a mi, en la meva interpretació geopolítica, el primer gran símptoma de la pèrdua d’influència, de la pèrdua de poder en el món atlàntic, dels Estats Units fonamentalment i de la Gran Bretanya anant-hi darrere. Sempre hi ha un moment d’inflexió en la història, algun esdeveniment dramàtic que suposa la significació d’un canvi profund. I això és l’atemptat a les Torres Bessones [l’11 de setembre del 2001]. I després el que en aquests 23 anys des que va començar el segle hem anat coneixent: una pèrdua de lideratge dels Estats Units que arrossega tot Occident. L’Iraq és el gran símbol d’un camí de la primera potència mundial totalment equivocat, contra la història i els mateixos valors democràtics que en l’ordre polític internacional haurien d’haver sigut l’estendard, com ara estem veient amb Israel. Vint anys després de la decisió que vaig prendre de retirar les tropes de l’Iraq, potser perquè també un té 20 anys més, m’he plantejat si ara, amb la meva experiència, adoptaria aquesta decisió. Va ser una decisió molt valenta. L’Iraq, per a mi, és el moment en què es visualitza l’error, el destí errat que seria imparable fins avui de com la primera potència del món assumeix que ja no tindrà tant poder...
No està Rodríguez Zapatero sol en aquesta tesi. Zapatero va protagonitzar el principi del final de l’anomenada «coalició dels voluntaris» (the coalition of the willing) amb la retirada de les tropes espanyoles que va ordenar enviar el president José María Aznar a l’Iraq. «La guerra de l’Iraq i l’ocupació és probablement l’última línia de resistència del que solíem considerar l’imperi nord-americà. Això no vol dir que l’imperi va acabar amb la guerra de l’Iraq, però en realitat mai va tornar a ser el mateix després d’això. Va ser l’últim sospir de pura arrogància», afirmen Brendan James i Noah Kulwin, els aclamats autors nord-americans de la sèrie de 10 pòdcasts
Blowback (retrocés) sobre la guerra de l’Iraq el 2020, enmig de la pandèmia.
El president Greorge Bush va intentar convertir les Nacions Unides en un instrument directe del seu pla bel·licista, abans de donar l’ordre d’invasió de l’Iraq. O li donaven amb una segona resolució via lliure per envair o l’ONU es tornava irrellevant. Aznar i Ana Palacio el van secundar en el lobby per aconseguir aquesta segona resolució, buscant el suport de Mèxic –que era president temporal per una setmana del Consell de Seguretat– i Xile. Van fracassar i va aflorar la mascarada el 16 de març a les illes Açores amb Bush, Blair i Aznar, al capdavant de l’ultimàtum a l’Iraq perquè es «desarmés» d’armes de què mancava, les armes de destrucció massiva, entre les quals les nuclears.
Absència d’autoritat multilateral
¿Quin és el tret que sobresurt en les guerres en curs aquests dies? Walden Bello, professor adjunt de Sociologia de la Universitat de l’Estat de Nova York a Binghampton, assenyala: «El que fa aquests conflictes volàtils és que tenen lloc enmig de l’absència d’una autoritat multilateral coercitiva amb capacitat per imposar un acord pacífic».
Bello recorda que, quan The New York Times recolzava a mitjans de febrer del 2004 la guerra de l’Iraq –i va manipular l’opinió pública mundial amb notícies fake sobre les inexistents armes de destrucció massiva–, un comentarista va advertir de la fractura de l’aliança dels EUA amb Europa –aquesta «Europa política» del 2004 que Rodríguez Zapatero troba a faltar en la nostra entrevista– que «encara hi pot haver dos superpoders al planeta: els Estats Units i l’opinió pública mundial». Però aquesta opinió pública mobilitzada no va aconseguir impedir la invasió. A Espanya sí que va aconseguir retirar les tropes espanyoles. Avui, malgrat que Benjamin Netanyahu està cada vegada més aïllat de l’opinió pública mundial –com mai abans ho havia estat Israel des de la seva creació el 1948–, la decadència de l’imperi és tal que l’Administració Biden està en la guerra colze a colze juntament amb Israel. No es tracta només que els EUA –com tornaran a fer aquesta mateixa setmana al Congrés amb l’aprovació d’un nou paquet amb el pretext de l’amenaça de l’Iran– envien armament, bombes, avions i ajuda financera a Israel sinó que són directament al terreny.