La marxa de la bogeria
A l’Orient Mitjà impera l’ull per ull i en això estem aquests dies, en una situació que recorda la imatge que va pintar Goya dels dos homes enterrats fins al genoll mentre es claven garrotades
L’actualitat exigeix continuar parlant de l’Orient Mitjà, on la tensió és molt alta i hi ha risc real que s’estenguin diversos conflictes que semblen realimentar-se cada dia amb energia renovada. També és un lloc on els líders cometen errors que la politòloga nordamericana Barbara Tuchman anomenava en un llibre the march of folly, perquè tot i que els puguin beneficiar a curt termini acaben sent dolents per al país que governen. No hi puc estar més d’acord i en donaré dos exemples, tot i que també podria parlar d’Espanya, on tampoc en falten.
El primer exemple és Bibi Netanyahu, primer ministre d’Israel, que no vol veure que els palestins existeixen, que cal atendre les seves legítimes aspiracions, i que no hi haurà seguretat per a Israel sense un mínim de justícia per a ells. Creu que amb «tallar l’herba» i donar-los un parell de capons cada pocs anys té controlat el problema i Gaza li ha demostrat com d’equivocat està. Prioritza l’objectiu irreal d’acabar amb Hamàs sobre l’immediat d’alliberar els ostatges que encara estan en el seu poder i que han de sobreviure, si és que encara sobreviuen, en terribles condicions. Netanyahu sembla desitjar la continuació del conflicte per ajornar tant com sigui possible la convocatòria d’eleccions, la creació d’una comissió que investigui les fallades de seguretat comeses el 7 d’octubre, que van permetre a Hamàs un triomf molt més gran del que mai podria haver esperat, i last but not least vol postergar en el temps el moment en què s’haurà d’asseure davant un tribunal per respondre a greus acusacions de corrupció. De manera que els seus interessos i els d’Israel poden no ser coincidents.
També el líder suprem de la República Islàmica de l’Iran, Ali Khamenei, s’ha equivocat atenent a la pressió popular per respondre a la provocació israeliana (amb greu fallida del dret internacional) de bombardejar un edifici diplomàtic a Damasc, on van morir militars iranians d’alta graduació. Va mesurar al mil·límetre la seva resposta per no causar víctimes (fins i tot va advertir de l’hora de l’atac) i per no donar excuses als molts que li tenen mania, i els seus drons van trigar hores a assolir el seu destí, cosa que en va facilitar la destrucció (recorda la sèrie televisiva El problema de los 3 cuerpos, en què els terrestres es preparen per a una invasió d’alienígenes que trigarà 400 anys a arribar), però l’Iran s’ha equivocat perquè ha fet un gran favor a Israel al desviar l’atenció mundial del desastre humanitari que ha provocat a Gaza, on el deixa ara amb les mans lliures; perquè fa que Israel passi d’atacant a atacat i recuperi part de la molta simpatia internacional que havia dilapidat; perquè dificulta que Washington continuï considerant reduir els enviaments de les armes que permeten a Israel continuar bombardejant Gaza sense pietat; i perquè ha reforçat la relació d’Israel amb alguns països àrabs, com Jordània (que li ha permès combatre contra drons iranians al seu espai aeri) i l’Aràbia Saudita, que entre dos enemics, Israel i l’Iran, prefereix al primer. Ara Teheran s’enfrontarà a noves sancions internacionals quan la política que havia seguit fins ara amb ajuda dels seus aliats houthis, de Hezbol·là o de milícies afins a Síria i l’Iraq li permetia assetjar Israel tirant la pedra
Leonard Beard mentre amagava la mà. Es pot concloure, doncs, que l’Iran també s’ha equivocat.
Però, com que l’Orient Mitjà és la terra de la Bíblia, allà impera l’ull per ull i en això estem aquests dies, en una situació que recorda la imatge que va pintar Goya dels dos homes enterrats fins al genoll mentre es claven garrotades. Tot i que l’Iran considerava l’assumpte conclòs, taula rasa, que diria Khamenei, Netanyahu ha respost a l’atac iranià enviant alguns, pocs, míssils i drons contra un parell de bases militars a Esfahan i Tabriz, sense pel que sembla haver causat danys apreciables. Es diria que tots dos, una vegada que han demostrat com són de mascles, miren d’evitar que el conflicte es desbordi. Israel perquè la seva prioritat és intervenir militarment a Rafah, al sud de Gaza, on s’amunteguen 1,7 milions de gazatins exhaustos i famèlics que ja no tenen on fugir, i el règim dels aiatol·làs perquè el que vol de veritat és perseguir les pobres dones que no vesteixen com ells volen.
I així anem. The march of folly.
Es diria que tots dos, una vegada que han demostrat com són de mascles, miren d’evitar que el conflicte es desbordi. La prioritat d’Israel és intervenir militarment a Rafah