Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una
Com és habitual, els informatius de totes les cadenes pentinen les meses electorals d’Euskadi buscant el factor humà en el seu vessant pintoresc. A falta de resultats, s’ha de recórrer a anècdotes. La dama que votarà amb el seu gosset. El cavaller que s’acosta a sobre d’una bicicleta i vestit de ciclista, casc inclòs. Les monges, que no en va mai una de sola, sempre en mode congregació, o sigui, en grup.
Al Telediario de les tres de la tarda (TVE1) s’han aturat un instant en una elegant dama que s’acostava a la mesa electoral i deia: «Des que va passar l’època en què no podíem, ara, amb 90 anys que tinc, no me’n perdo ni una». Ha sigut una pinzellada bonica de la jornada. Aquesta senyora, nonagenària, es rescabala dels molts anys que el franquisme ho impedia, i ara no es perd una sola cita electoral. No li han preguntat què vota, per fortuna.
El vot és l’expressió de la llibertat més íntima. Tot i que diuen els nous gurus de la psicologia de masses, que el lliure albir no existeix. Crec que l’encerten. Sobretot des que es va inventar la televisió. A la televisió no hi ha diferència entre els espots publicitaris d’un rentaplats i els d’una formació política sublimada en el seu líder. Funcionen igual: són missatges per suggestionar la ciutadania. I el seu èxit es basa en la insistència del mateix missatge. Mantinguts en pantalla permanentment, entren a les nostres cases, s’instal·len en la nostra intimitat, i ens conquereixen. Passen coses curiosíssimes: la criatura i formació política que avui la tele erigeix com a transcendent pot ser perfectament intranscendent demà al migdia.
Aquest dissabte a Col·lapse (TV3) van entrevistar el professor Josep Vallverdú. Farà 101 anys al juliol. Deia: «No comprenc el concepte de transcendència». I citant la vida de la fama y la perpetuación de la memoria de Jorge Manrique, afegia: «El record que deixes dura escassament dues generacions. Després ja no se sap qui eres ni qui vas deixar de ser. Em deia Joan Oró: només som pols d’estrelles». Efectivament. ¿Qui era Joan Oró?, podríem preguntar avui a la tele. Es faria un gran silenci, n’estic convençut.
Aquesta dama de 90 anys ha viscut molts espots televisius. Potser ha desenvolupat un mecanisme que relativitza la colonització mental publicista. I avui, davant les eleccions a Euskadi, la tele dibuixa aliances transcendents. Segons la cadena, magnífiques o terribles. Però no perdem això de vista: els anells passen, el dit segueix.