El Periódico - Català

La suor més sexi

‘Rivales’

- Quim Casas Q. C. Nando Salvà Desirée de Fez

nes. També va mostrar la seva decepció l’actriu Katherine Kendall. L’actriu, no obstant, també va dir que Weinstein «mai serà lliure, perquè el seu nom és sinònim d’agressió sexual. Potser la part més important és el despertame­nt que va tenir lloc», va afegir, «i que continuarà tenint lloc».

El precedent de Cosby

Qui estava exultant era Aidala, el principal advocat de Weinstein. En la roda de premsa a les portes del tribunal on va ser jutjat el productor va definir la decisió com una reivindica­ció i «una victòria no només per al senyor Weinstein, sinó per a tots els acusats pel penal a l’estat de Nova York». «Des del principi vam saber que no va tenir un judici just», va dir el lletrat, que va insistir en la innocència del seu client. «No es pot condemnar algú basant-se en tota la seva vida», va defensar.

L’anul·lació de la condemna de Weinstein arriba gairebé tres anys després de la d’una altra estrella de Hollywood, Bill Cosby, assenyalat per més de 60 dones d’agressions i abusos sexuals durant dècades. L’estiu del 2021 Cosby va sortir de la presó després que una majoria del Tribunal Suprem de Pensilvàni­a considerés que en el judici que el 2018 el va declarar culpable d’agressió sexual a Andrea Constand s’havien produït també errors processals. En el cas de Cosby, el Suprem estatal va prohibir que es realitzés un nou judici i després el Suprem dels Estats Units va rebutjar estudiar un recurs contra la decisió de Pensilvàni­a.

Weinstein va contractar l’any passat Jennifer Bonjean, l’advocada de Cosby en el seu exitós recurs, per apel·lar la condemna de Los Angeles. Aquesta apel·lació es presentarà el 20 de maig.

En totes les grans pel·lícules esportives, el que passa al terreny de joc és molt més que esport, i la insistènci­a amb la qual Rivales explicita de diferents maneres aquesta idea –en concret, que els ritmes i el drama d’un partit de tennis poden ser anàlegs al que passa en l’amor, i la vida– resultaria un destorb si no fos per totes les formes creatives que el director Luca Guadagnino troba mentrestan­t de comunicar acció i emoció, deixar-nos sentir el que els seus personatge­s senten i fer que cada gest transmeti desig.

Mentre observa a través dels anys un convuls triangle amorós entre profession­als de la raqueta que per descomptat culmina en un enfrontame­nt sobre la pista, Guadagnino aconseguei­x que les relacions entre els seus protagonis­tes es vagin complicant escena a escena, ja sigui a través de les que es basen en diàlegs veloços o de les que ho fan en la fisicalita­t,

Apartir del moment en què va anunciar la seva última gira, cap al 2019, Joan Baez va decidir posar-se en mans de tres realitzado­res per explicar-los no només determinad­es experiènci­es musicals de la seva llarga trajectòri­a, sinó, i sobretot, treure a la llum aspectes molt rellevants de la seva vida i els fets del passat, lligats als abusos paterns, que la van marcar d’una manera o a altra.

La mateixa Baez comenta en aquest documental, produït per Patti Smith, que totes les persones tenen tres vides, la pública, la privada i la secreta. Cap a les tres gira Joan Baez: I am a noise. Si bé és cert que resulta molt interessan­t tornar a reconstrui­r la seva meteòrica carrera com a cantautora, la seva relació amb Bob Dylan o les seves activitats en contra de la segregació o la guerra del Vietnam, fets ben coneguts pels seus seguidors, no ho és menys escoltar com furga en els seus records més dolorosos perquè entenguem les raons de molts dels seus vaivens emocionals o el que va originar la mort de la seva turmentada germana. Aquest material s’acobla amb excel·lents imatges d’arxiu i amb els dibuixos que va fer Baez en la seva infància i joventut. Mitjançant la tècnica d’animació cobren nova vida i adquireixe­n avui un sentit diferent de quan van ser fets.

Luca Guadagnino (Estrena: 26/4)

Ara que la veterana Meg Ryan sembla tornar a posar de moda la comèdia romàntica o romcom, la variant genèrica que ella mateixa tan bé va representa­r als 90, una pel·lícula com El especialis­ta demostra que aquesta modalitat sustentada en l’esquema tradiciona­l de noi troba noia, noi perd noia i noi recupera noia, es pot barrejar amb tota mena de gèneres. Una altra cosa és que se’n ressenti i no aguanti la mescladiss­a. El especialis­ta adapta una sèrie de TV dels 80 amb Lee Majors. És un film d’acció amb una intriga policial, bastant de cine dins del cine –ja que els protagonis­tes són un especialis­ta en escenes d’acció i una directora en ple rodatge d’un film aclaparado­r de ciènciafic­ció– i el toc de comèdia romàntica necessari perquè no ens prenguem res seriosamen­t, ja que aquesta és, en el fons, la idea.

El problema és que la comèdia brilla per la seva absència excepte en un parell o tres de seqüències, i que els moments d’acció estan en excés supeditats a aquest tractament paròdic del mateix gènere. El resultat és un híbrid amb poca química entre pols oposats, la mateixa absència d’entesa real que denoten Ryan Gosling i Emily Blunt, bons intèrprets en general que aquí no saben gaire què fer amb els seus matussers personatge­s. rodades totes amb una empenta i energia imponents. Al llarg d’unes i altres, l’italià es confirma com a gran retratista de la urgència sensual. Entre algunes altres coses, Rivales funciona com a hipnòtic mostrari de cossos en moviment, a la pista o fora d’aquesta –també, de passada, com a demostraci­ó de com de sexi pot arribar a resultar la suor–; els moments tennístics donen la sensació de ser esport de contacte o escenes de llit, especialme­nt en aquest gran final en el qual la tensió sexual acumulada s’ha de resoldre, i en què les diferents tècniques visuals es conjuren per generar eufòria.

Amb la imatge d’un partit contemplat des del punt de vista de la pilota, la pel·lícula il·lustra a la perfecció el seu propi afany per entretenir. Tot i la seva intricada estructura narrativa, no és gens ampul·losa o pretesamen­t profunda.

En el seu quart llargmetra­tge, la cineasta Liliana Torres (Family Tour) afegeix un nou angle a la ficció entorn de la maternitat, un territori molt explorat els últims anys. Molt explorat i tant de bo encara ho sigui més. A Mamífera, la directora de ¿Qué hicimos mal? (2024) aborda la decisió de no ser mare a partir de la història de la Lola (María Rodríguez Soto), una professora d’art de 40 anys que no vol tenir fills i es queda embarassad­a. Torres proposa un univers creïble i versemblan­t, i fa una aposta frontal pel realisme (les escenes al centre mèdic són excel·lents).

Aquesta és una de les principals virtuts de Mamífera, sens dubte recolzada en les magnífique­s interpreta­cions de Rodríguez Soto i Enric Auquer (el nòvio de la protagonis­ta), tremendame­nt naturals. L’altra és la franquesa amb què exposa la decisió, les reflexions i les preguntes de la protagonis­ta. Mamífera no és una pel·lícula sobre dubtar, sinó sobre fer i fer-se preguntes. A partir dels personatge­s secundaris, la pel·lícula aborda també altres maternitat­s i no maternitat­s i temes com la precarieta­t, la idea de família, la paternitat, la conciliaci­ó, la preocupaci­ó per la nostra gent gran i, en el fons, com es compliquen les coses a partir dels 40.

La decisió del tribunal es basa en «flagrants errors» processals La fiscalia afirma que farà el que estigui al seu poder per fer un nou judici

 ?? ??
 ?? ??
 ?? ??
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain