El Barça es fa trampes
l’equip blaugrana va ser remuntat. Cal filar molt prim per sostenir la conspiració de totes les conspiracions. Tan sibil·lines que es van demorar fins a l’últim segon en els dos partits de Lliga amb el Reial –dues bellinghades terminals– i fins a la pròrroga en el duel coper amb els nois d’Ernesto Valverde.
Costa creure un complot semblant contra els barcelonistes quan Xavi s’ha convertit en el segon tècnic culer que perd quatre clàssics consecutius. L’únic precedent, Patrick O’Connell entre el 1935 i el 1940. Resulta marcià concebre que un equip que porta un curs amb 35 victòries, nou empats, dues derrotes, 11 remuntades i un envit guanyador contra el campió d’Europa no mereixi aquesta Lliga. Una Lliga en la qual només va ensopegar amb l’Atlètic fa set mesos.
És ulcerós digerir tal conjura antiblaugrana quan un fitxatge a la carrera de 60 milions (Vitor Roque) no surt de la cambra fosca ni per ensenyar un dit petit contra el PSG i el Madrid. Quan un altre reclutat al principi de temporada (Cancelo) entronitza Dembélé i Lucas Vázquez. Es pot reparar en les suplències d’Oriol Romeu, Iñigo Martínez i Joao Félix, els altres afiliats junt amb un Gündogan amb poc parentiu amb el del City. Menys per cantar les veritats a Araujo.
A la Sibèria futbolística
¿Quina maquiavèl·lica connivència, de la UEFA o l’RFEF, hi va haver en les patacades amb l’Anvers, el Xakhtar, el Girona, el Vila-real o el Granada? El Barça acabarà la temporada en una Sibèria futbolística per errors propis, no perquè a Lamine se li discuteixi un gol com al seu dia a Michel contra el
Brasil al Mundial 86 i a Lampard contra Alemanya el 2010, revers del concedit a Geoff Hurst a la final del 66 a Wembley. En el cas de Lamine, en temps de tecnologia suprema, el nyap cal atribuir-lo a la patronal, en la qual el Barça no és un foraster.
Aplaudir sense miraments un possible error arbitral fa posar vermell. Però maquilla aquests dies de refutacions i cops de volant. De moment, l’única mesura davant un curs en blanc ha sigut un sainet videogràfic de Laporta. El mateix que va proclamar amb accent mascle que amb ell perdre tindria conseqüències. No va aclarir que, pel que sembla, només per al sector arbitral. Que, per molt deficient que sigui el tinglado – apadrinat durant 17 anys per un assalariat blaugrana–, és el mateix amb el qual el Barça va aixecar l’última Lliga. El mateix gremi del qual s’«avergonyeix» Xavi, a qui ja no li pesa l’entorn i, sobtadament, sembla compensar-lo un càrrec amb el qual no disfrutava. ¡Com ha canviat la història! Menys la del victimisme abolit per Johan Cruyff, al llegat del qual només s’agafen Laporta i companyia quan els convé.