«No era necessari»
La decisió de Sánchez ha donat un respir al PSOE, però els grans problemes de la democràcia espanyola –la polarització i l’extrema crispació– continuaran vius.
L’anunci de la possible dimissió de Pedro Sánchez ha commocionat la societat. Més enllà de la política. Bastants dissabtes compro en un mercat municipal de Barcelona i des de les eleccions catalanes del 2021 mai m’havien preguntat res de política. Però dissabte, a tres dels cinc llocs als quals vaig anar, em van interrogar amb preocupació sobre el que passaria dilluns. I en vaig tenir prou amb uns minuts veient el madrileny carrer de Ferraz, ple de militants cantant La Internacional, per comprovar la gran emocionalitat del moment.
El PNB és un bon termòmetre perquè avui –Ibarretxe ja ha passat– és un partit racional de classes mitjanes i com que la seva gran prioritat és Euskadi no és sectari en la política espanyola. Ahir vaig veure un moment a TVE Aitor Esteban, el seu portaveu a Madrid, dient amb aire una mica molest: «Hem assistit a un fet insòlit... No era necessari». Té raó, cinc dies de suspens i... objectivament estem igual. Molts votants –i càrrecs– socialistes han fet un sospir de satisfacció. A la dreta creuen que tot ha sigut un altre indigne muntatge de Sánchez. I cridòries a part, els suports de fons no es mouran.
Era difícil creure que Sánchez, que presumeix de resilient i té el seu ADN, dimitís. Un polític que ha lluitat a mort per tornar a ser president –pactant l’amnistia amb Puigdemont malgrat haver quedat segon a les eleccions– no podia deixar de calcular que a les dretes (no només les polítiques) hi hauria els que recorrerien a la «persecució sistemàtica». Que li dolguin els atacs a la seva dona és molt natural, però a Felipe González el van acusar –a ell– de ser la X del GAL i va aguantar. Almenys en públic. Llavors, ¿operació de supervivència per no donar les explicacions lògiques, com afirma Feijóo? Potser, però sembla cert que això de Begoña Gómez «l’ha tocat» molt personalment. Per això el «rampell» de la seva carta.
¿Operació de supervivència? ¿Rampell emocional? És igual. Els suports polítics no canviaran i els atacs seguiran: hi ha comissions d’investigació al Senat i les instruccions judicials són lentes i amb moltes filtracions. ¿Què pensar? Ho va dir Aitor Esteban: «No era necessari». Però potser Sánchez se sent reconfortat pel tancament de files socialista, fins i tot el del sempre disconforme García-Page.
Sánchez segueix, però sap que ara genera encara més emocionalitat que abans. Potser per això va prometre que no estem davant «un punt i seguit» sinó «un punt i a part». ¿Presentarà moció de confiança amb un programa de «regeneració democràtica»? Ja ho veurem, però el seu camí continua sent molt estret. I té la majoria que té. Sense ella està perdut. I les reaccions que van demanar ahir Yolanda Díaz (o el més intel·ligent Íñigo Errejón) són somiejos.
Economia i ocupació
Iniciatives que alteressin el marc europeu i l’equilibri de les empreses no passarien. Primer, perquè serien perilloses per a l’economia i l’ocupació, un flotador del Govern. Segon, perquè el PNB i Junts no les votarien. Atenció a Sánchez Llibre, president del Foment i que va ser un polític clau de CiU, que va recolzar Felipe, Aznar, Rajoy i fins i tot Zapatero. Com el PNB. Sánchez ha de ser, doncs, molt caut davant la fugida cap endavant perquè «el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible». Almenys, amb aquest parlament que l’ha investit.
El gran problema d’Espanya és que la democràcia ni es regenera, ni fins i tot funciona, si el PSOE i el PP no es reconeixen l’un a l’altre. Sánchez vol seguir, d’acord, però no pot argumentar, tot i que fos cert, que no ho és, que Feijóo és la ultradreta. I Feijóo, desconcertat perquè ja es veia president després de la seva victòria en les municipals, creu que si no liquida aviat Sánchez pot ser víctima d’algú del seu propi partit. I tampoc ha de dir que Sánchez té «tics autoritaris» com Franco.
Potser la democràcia exigeix –a part que el Consell del Poder Judicial es renovi quan toca– que Sánchez i Feijóo siguin conscients que la dreta (i l’esquerra) també existeixen. Que compten i que ni poden ni han de menystenir-se. Però això, ara com ara, també sembla impossible. Preparem-nos, doncs, per a uns pròxims mesos en què la polarització i la crispació no només no baixaran, sinó que poden pujar encara més.