Duel de misticismes
La política concebuda com una representació ha entrat en una nova dimensió. La fabulosa obra de teatre de Pedro Sánchez s’ha quedat la possessió de pilota mediàtica durant cinc interminables dies, amb tots els seus telenotícies, incloent-hi la catarsi de dissabte. L’escenificació, com qualsevol obra, ha tingut tres moments bàsics: el xoc inicial, el flirteig amb la tragèdia (amb la filtració de la seva visita al Rei, percebuda per tots els analistes com l’avantsala de la seva dimissió) i, finalment, la majúscula i treballada sorpresa final, que consistia, curiosament, en el fet que no passés res. Però atenció, perquè aquesta minisèrie anomenada El retorn de Pedro no va acabar aquí, la segona temporada va començar amb la compareixença de Feijóo, que confirma que l’episodi només servirà per inocular encara més ràbia a la ja per si mateixa colèrica dreta política, mediàtica i judicial. La maquinària sinistra del Madrid central ha picat una vegada més l’ham de Pedro: es va creure com tot Espanya la seva renúncia i promet convertir la seva enèsima frustració per no haver pogut acabar amb ell en la mare de tots els atacs d’ira. Una vegada més, la dreta creia tenir-lo mort i una vegada més ha ressuscitat.
Si Pedro Sánchez volia que el seu gest donés pas a un canvi d’aires en l’opinió pública espanyola, sens dubte haurà fracassat. Però si el seu objectiu era encendre encara més la bandada feixista, pot haver trobat, com ja ho va fer amb els indults o l’amnistia, un altre fabulós bidó de gasolina. Sánchez sap que ningú el guanyarà en un escenari en el qual el focus està en la ultradreta i en els seus atroços mètodes de pressió política: amb l’atac coordinat mediaticojudicial contra la seva dona va veure un regal del destí, no sense abans convertir-lo en un dels seus típics i desconcertants jocs de malabars. Amb Pedro Sánchez sempre és difícil distingir on acaba la genialitat i on comença la frivolitat, però el que és indubtable és que la martirologia escenificada aquests dies li ha servit per recuperar la iniciativa política però també per clavar una descomunal puntada de peu al tauler de les eleccions catalanes, que de sobte ha convertit, agradi o no, en unes espanyoles. Una campanya que anava de Carles Puigdemont i de la seva possible tornada, va de sobte de Pedro Sánchez i de la seva lluita contra la ultradreta. En aquest fabulós duel de misticismes, el mite del retorn del president a l’exili ha sigut substituït de moment pel mite del president renascut. La narrativa del que havia de tornar ha sigut canviada pel relat del que no se n’ha anat, com si una vegada més Sánchez hagués redoblat l’aposta a Puigdemont. El més fascinant de tot aquest drama és que ha ensenyat a l’independentisme que, per molt que brami, el seu únic aliat possible és l’esquerra espanyola de què tant renega.
Una campanya que anava de Carles Puigdemont i de la seva possible tornada, va de sobte de Pedro Sánchez i de la seva lluita contra la ultradreta
Esquerra i Junts saben que en la seva lluita contra els poders fàctics i foscos de l’Estat el seu únic soci possible és precisament aquest Pedro Sánchez que els va donar l’amnistia, però que els acaba de robar la cartera davant dels nassos. Per quedarse, s’ha quedat fins i tot els dies històrics.
Ernest Folch és editor i periodista