Eufòria i depressió
Al taxista ahir li va anar malament, però avui li està anant bé. Em diu que uns dies s’equilibren amb d’altres i que el que has de tenir en compte és la mitjana.
–I ni tan sols la mitjana mensual –afegeix–, sinó l’anual, perquè també hi ha mesos dolents i mesos bons.
Ens quedem uns instants en silenci, donant voltes tots dos a la qüestió de la mitjana. Al cap de poc, torna a parlar ell:
–Així hauríem de calcular també la felicitat: per la mitjana. Les bones notícies compensen les dolentes i els naixements, les morts.
L’home condueix de manera pausada, igual que parla. Envejo la seva serenitat i l’hi dic. Em respon que no sempre es lleva amb el mateix estat d’ànim.
–Hi ha jornades de treball –confessa– en les quals m’enfilo per les parets. Avui m’he despertat en pau amb mi i amb el món. He sortit del llit a poc a poc, m’he dutxat a poc a poc, he esmorzat a poc a poc...
–L’important –l’interrompo amb un punt d’ironia– és la mitjana entre els nervis i la tranquil·litat.
–O entre la depressió i l’eufòria –diu ell–. Jo, fa anys, estava sempre eufòric. Després em va venir una depressió de por, gairebé em suïcido. Vaig començar a tractar-me i ara estic estable, uns dies millor i d’altres pitjor, però, estadísticament parlant, al final de l’any la mitjana entre els dies bons i els dolents resulta acceptable.
Em pregunto si parlo amb un assenyat o amb un boig. En tot cas, la mitjana a què ha aconseguit arribar entre la bogeria i el seny no està malament. Aleshores, sona el mòbil del conductor i el despenja utilitzant el mans lliures. És la seva dona, diu que se’n va corrent a l’hospital perquè acaben d’ingressar el seu pare. Quan penja, em mira pel retrovisor:
–Ahir, en canvi, van donar d’alta la meva mare –diu–. Una cosa per l’altra.
Arribo a la reunió de feina amb un esperit conciliador que dura poc perquè les intervencions agressives superen les moderades. Torno a casa de mal humor, cagant-me en el trànsit, que és insuportable, i enyorant una mitjana acceptable entre la realitat i els meus desitjos.