La visió del ‘cash’
Els diners en efectiu van passar a tornar-se quasi una brutalitat
Entre els mails que vaig rebre dimecres n’hi havia un del meu banc. Desconec per què el vaig llegir abans d’eliminar-lo. Són segons que pots dedicar a una altra cosa. Però al final no me’n vaig penedir. Tenia notes de serietat i humor. «Volem que puguis disposar d’efectiu quan el necessitis», deia el missatge, i per això m’oferien «un nou servei amb el qual podràs sol·licitar diners des de l’app i recollir-los a qualsevol oficina de Correus o rebre’ls al teu domicili». No em va semblar una opció atractiva, ja que tinc un caixer a prop de casa. Vaig pensar que era com si un amic d’Ourense em proposés anar a dinar Santiago, però anant per la carretera de Lugo. Però potser ja hi havia massa propostes interessants per tot arreu. Per què no una que fos una mica grisa.
Em va agradar el mail, no obstant, perquè funcionava com l’antepenúltim crit desesperat del cash acorralat per les transaccions que converteixen els diners gairebé en una forma de pensament, que amenaçava de convertir l’efectiu en una mera superstició. És ja correntíssim sortir de casa amb les butxaques buides. De vegades, per no esperar al semàfor i travessar el carrer, que té quatre carrils, i anar al caixer, opto per seguir recte, mentre em dic que al cap i a la fi serà un altre d’aquells dies en què tot es paga amb targeta, incloent-hi el pa.
Els diners en efectiu van passar amb el temps de resultar inevitables a tornarse gairebé una brutalitat. És fàcil espantar-se quan es distingeix algú ficant-se la mà a la butxaca i extreure’n un feix de bitllets. No n’apartes la vista perquè els diners sempre són hipnòtics, clar, però alguna cosa s’agita en l’escena. Si no es veuen, però s’endevinen en una cartera, també es percep la presència d’una cosa que remet a la barbàrie. Hi ha en l’exhibició del cash un corrent invisible que et tensa, i si és molt, que t’agradi, com quan veus algú escopir pel carrer. Diria que forma part del conjunt de milers de coses davant les quals la nostra extrema sensibilitat s’esgarrifa. Perquè desenvolupem una afectivitat tan fina, tan ridícula, per a certes coses, que a partir de cert nombre de bitllets, hi veiem bàrbars.
Ens acostumem a la faceta invisible dels diners, passant subtilment d’unes mans a les altres a través de targetes, bizums, transferències, xecs. A la seva manera, el cash és pura violència visual. Desperta sospites. Fa temps que conspirem a favor d’abandonarlo. El món i la seva tecnologia ens han preparat per no haver de veure un bitllet durant dies. Fa unes setmanes, em vaig dirigir a la bugaderia del barri amb un grapat de monedes per fer la bugada. Mentre la rentadora girava, vaig advertir que només em quedaven monedes de dos euros, i que l’assecadora només n’admetia d’un. Em vaig dirigir a un bar que hi havia davant i li vaig dir al cambrer si podia donar-me canvi. Al fer-ho, i veure com em mirava, estranyat, em vaig adonar que una cosa que abans fèiem contínuament, com canviar diners, ara era un hàbit pel qual q et miraven com a un guillat.
Vyacheslav Moroz
Juan Tallón és escriptor d’aquest país: ocupació, inversió estrangera, PIB, creixement industrial, etcètera. Sí, malgrat els nostres polítics, també cal dir-ho. El gruix del meu escrit el vull utilitzar per parlar del país de la llibertat i la democràcia: els Estats Units. Em fa tanta gràcia com aquell comentari en to d’humor: «On hi hagi la migdiada espanyola que es perdi el somni americà». Un país que, junt amb quatre més, menysprea la democràcia internacional a l’ONU, passant de la majoria a l’exercir el seu dret a veto. Un país on, depenent del teu color de pell, la policia et tracta d’una manera o d’una altra.
En fi, que em fa gràcia això del concepte de la democràcia. Crec que va sent hora que ens adonem que no només és votar cada quatre anys i dir el que et vingui de gust sense que et passi res (tampoc sempre).