Entre Barcelona i València
ACastelló sempre hem viscut amb una identitat que es veia amb distància de València, de Barcelona i de Madrid. Probablement perquè som una ciutat amb poca història i una província amb poc poder. La capitalització d’eixe sentiment d’inferioritat i d’eixa sensació d’agravi constant explica que el fabrisme controlés amb tal hegemonia durant dècades les nostres comarques, amb una estratègia política contradictòria amb el blaverisme. El fet que encara hui tinguem poques anàlisis històriques pròpies sobre eixe fenomen és també símptoma d’eixa falta de modernitat a les nostres comarques. Barcelona ha estat destí de moltes generacions castellonenques des de la primera onada del despoblament i fins a hui, un moviment que ens situa a mig camí entre València i Barcelona no sols a nivell geogràfic, sinó també a nivell identitari.
Els resultats de les eleccions catalanes del passat diumenge tindran efectes també a Castelló. La crisi territorial ha estat una de les principals falles del país en la última dècada. El sorpasso per la mínima d’Esquerra Republicana als hereus de Convergència i la recuperació del cinturó roig --residència dels emigrats de tota Espanya-- de Barcelona per part del PSC obri la porta a la gestió política de la tensió territorial des de la so
Els resultats de les eleccions catalanes del passat diumenge tindran efectes també a Castelló
cial-democràcia. Tot i que sense pactes a la Plaça Sant Jaume, és un escenari molt diferent al Puigdemont- Rajoy de fa tres anys. El desmoronament de la dreta tot i la irrupció de Vox demostra que no tenen en conjunt res a oferir al 19% de la riquesa d’Espanya i que poc projecte de país podran oferir així.
En Comú Podem va repetir el resultat de 2017 malgrat la pèrdua de dirigents estos anys cap a Esquerra i la CUP, una posició menuda però útil per estirar al Partit Socialista cap a la proposta plurinacional que va ser bàsica per a la irrupció de l’espai de Podemos. Eixe inici de la fi de la crisi territorial i de l’Espanya radial pot resultar una oportunitat perquè Castelló jugue un paper en el nou equilibri dels poders, però per aprofitar-la el primer és desitjar-la. Les reivindicacions del corredor mediterrani són un pas, però cal incorporar les nostres pròpies: el despoblament, la crisi del sector primari, la necessitat d’oportunitats per fugir del monocultiu del turisme i de la depredació del territori… S’obri un temps interessant també entre València i Barcelona.