Pel meu país
He llegit el llibre d’Anpublicat per Onada, l’any passat, presentat en plena pandèmia amb les consegüents restriccions que em van impedir estar present.
Pel meu país és una obra de memòries del que fou delegat d’Acció Cultural del País Valencià ací a Castelló durant més de 40 anys. Obra necessària per les diverses activitats que ha dut a terme aquesta entitat que d’alguna manera han omplert una part de la vida social i política de la nostra ciutat i les seues comarques, sense la qual no es podria comprendre la vida de Castelló en tots els anys des de la transició. En elles apareixen els actes de carrer, les manifestacions, trobades, aplecs, presentacions en llibreries, actes de protesta i denúncia, reivindicacions, viatges pels pobles de la província i resta del país, evidentment també nord enllà, actes de diversa índole que han format part de la vida quotidiana de tots nosaltres.
Per això hem d’agrair a Toni Royo l’autoria i l’edició del llibre, perquè ens ha fet recordar a petits i llargs glops una part important de les nostres lluites, dels nostres somnis, els de tothom que han tractat d’aprofundir i no oblidar la nostra història. Com professor d’història, d’ell també, per cert, li agraeix l’esforç considerable de recopilar tantes històries, tants noms, tants llocs de la lluita pel País Valencià, però també de la gestió callada i eficaç que mantingut durant tants anys.
Encara que com ell sap, sóc soci d’Acció Cultural des de fa molts anys, el meu paper ha estat de simple assistent a molts actes, alguns dels quals ha referit amb un estil col·loquial però ple de subtileses. Rebent així mateix informació dels butlletins i patint igualment els atacs del Consell de la Generalitat del PP intentant afonar econòmicament l’entitat.
Fa uns dies en una conversa informal, li recordava un acte a l’institut Ribalta, una trobada d’estudiants d’ensenyament mitjà que es va celebrar en els anys 80 quan jo estava de directiu del Centre, en què va participar, presidits en l’escala central per una gran bandera quatribarrada i una l’altra tricolor.
També voldria recordar l’acte a la plaça de bous de Castelló, per commemorar el 50 aniversari de les Normes del 32, on vaig estar amb la meua filla, molt xicoteta, que temps després quan passàvem per la vora del Parc de Ribalta, assenyalant la plaça, encara em deia: País Valencià.
Tota una vida seguint els correllengua amb els fills i per cert, ara amb els nets, aplecs, recitals, manifestacions, llibres, poemes, cançons, viatges, notícies, campaments a Penyagolosa on una altra filla va començar a fer país.
El llibre de Toni és una mena de crònica del valencianisme militant que aleshores era minoria, el valencianisme amb diversos projectes darrere que actualment han arribat al mateix govern del Consell de la Generalitat i al del nostre Ajuntament, on per cert, està el meu fill Francesc, de regidor d’educació.
Per tant, algunes coses s’han fet bé, possiblement per la persistència en la lluita de persones com tu amb conquestes evidents com l’ensenyament de la llengua, reglada i consolidada, l’ús del valencià normalitzat, malgrat algunes reticències dels mateixos de sempre. Oir del conseller Vicent Marzà, la defensa ferma de l’ensenyament públic, mai escoltada en cap altre conseller de tots els anys de democràcia al nostre país, ha estat una satisfacció íntima que ha m’ha remogut velles reivindicacions.
Però encara queda molt de treball en la vida quotidiana, el requisit lingüístic, per exemple, barrat pels de sempre, els de la toga, la reciprocitat televisiva amb TV3, i sobretot l’augment dels que parlen el valencià, cada dia.
Però, celebrem ara, l’aparició del llibre de Toni Royo Pel meu país que ha posat damunt de la taula, una part de la nostra memòria recent, del nostre país, que no ha estat com deia la vella cançó «un jardí de roses».
Esperem que el record d’aquest fets, d’aquelles persones, d’aquells llocs servisca per a que la lluita i la militància pel nostre país no cesse per molts anys. Es molt necessària.